El preu de la il·lusió

2003 fou any d'il·lusions, de canvi, tot semblava convertir-se en prodigi. Joan Laporta arribà a la presidència del Barça i Esquerra Republicana, que va crèixer fins a 23 diputats, conformà un govern catalanista i d'esquerres. Laporta i ERC, cadascun a la seva manera i a la seva parròquia, van saber generar il·lusió, gosadia, confiança, valentia, una nova manera de fer. Tot estava per fer, i tot era possible. Avui, 5 anys després, un i altre, President barcelonista i partit republicà, es troben en un moment amarg. Laporta es esbroncat pels mals resultats de l'equip, i Esquerra es castigada sistemàticament als comicis per la seva continuada deriva i sotmisió política.

Val més que parli només de futbol...

És del tot cert que enguany el Barça ha ofert una imatge dolorosa per a tot culé. Els jugadors han fet llei de la seva desgana, passivitat i egoisme, davant l'apatia de l'staff tècnic, pensant que la grandesa ve donada només pel record, fent caure la institució, el club, en el més absolut desastre. Que la Presidència té la seva responsabilitat innegligible, que les decisions que ara no poden esperar, ja eren necessàries abans, que s'ha errat en fitxatges, traspassos, recanvis, etc.. Però no s'han guanyat en 5 anys dues lligues i una lliga de Campions? No es va meravellar al món i es va retornar l'honor del club al seu lloc? No es va tornar la catalanitat al club, i es va reprendre el fil de la història, que 25 anys de nuñisme-gasparisme havien enterrat? A més, cal recordar que molts, alguns nostàlgics de l'ancient reggime, alguns periodistes dels mitjans esportius i no esportius, antics membres de l'stablishment, etc.. aspiraven que un dia arribés el dia d'avui, i foren obertament hostils amb la Junta de Laporta, des del dia de la seva presa de possessió, per motius que anàven més enllà de l'esport, i que tot sovint tenien més a veure amb el caràcter desacomplexadament catalanista dels nous dirigents del club?

Però, no serà, finalment, que el nostre caràcter erràtic i súmmament bipolar, ens fa ser més durs amb els qui ens prometeren futur i il·lusió, que amb els que només pogueren oferir inmovilisme, autocomplaença, ignorància? No és provable, que la ferida sagni més, quan aquell qui ens la obre ens havia convençut amb el somni col·lectiu tant sols alvirat i no amb l'únic argument del conformisme? Si no fos així, no podria entendre com aquells qui en el seu moment foren festejats per tothom, encimbellats com a triomfadors, i celebrats per gernacions, avui són destronats sense compassió, rebent més que mai.

No es pot estar d'acord, amb que la desil·lusió, que la decepció és sempre molt més ferotge, que el cansament? No és possible, sempre, la reconducció de la situació, amb tots els viratges i empentes necessaries i sense por, cercant noves il·lusions, si encara es possible, malgrat tot, malgrat tots, malgrat tots els peròs, conservar la convicció de la vella idea original? Sense por a canviar, a renovar-se, per a ser fidel a la primera il·lusió?

Ah, i confesso quel símil Laporta - Esquerra, no és original meu. Fins i tot un candidat a President d'ERC el va fer, en un sentit primigeni.

Però, no és veritat, que aquest procés intern al partit és comparable al del Barça el 2003? Qui seria Bassat, el candidat que es veia guanyador, i qui Laporta, qui finalment fou vist com l'autènticament renovador?

Els millors

Fa poc llegia a l'esplèndid "Seixanta anys d'anar pel món", memòries del mític periodista català Eugeni Xammar, una anècdota que denotava un dels costums endèmics del nostre partit: la confiança únicament en els més fidels alhora de conformar llistes o ocupar càrrecs de responsabilitat, o l'optar per elements exòtics o de dèria del líder en comptes dels més ben preparats, dels més bons en la seva matèria o puguin defensar millor el país.

Explica Xammar que "La República va convocar eleccions per a designar unes Corts Constituents. A Catalunya les candidatures del nou partit d'Esquerra Catalana constituït al voltant del president Macià van obtenir un triomf aclaparador a tot arreu. Per a donar una idea del transtocament de valors general recordarem ací, tot passant, que a la candidatura macianista per Barcelona, hi figurava un militar, el comandant Ramón Franco, germà del general Franco. Un altre militar, el capitán Sediles, va ésser també elegit diputat macianista per Catalunya. I per arrodonir-ho del tot, en una elecció parcial per la ciutat de Barcelona, quan Acció Catalana va presentar, amb l'assentiment tàcit de la Lliga, la candidatura de Pompeu Fabra, l'Esquerra Catalana i el tinent coronel Macià, van presentar, contra el més eminent dels catalans vivents, reconstructor de la llengua catalana, la candidatura d'un altre militar, un capitán Jiménez y Jiménez."

Llavors, donada la fronta empremta de l'exèrcit en el President Macià s'obtà per uns militars, en aquell moment molt progressistes (Franco i Sediles havien estat conspicus conspiradors contra Primo de Ribera i la monarquia), en detriment del lingüísta Pompeu Fabra, un dels catalans més il·lustres i home de profundes idees liberals, republicanes i nacionalistes.

Si un dels vicis del partit han d'ésser erradicats dins d'aquest procés d'avenç i reflexió en el partit ha de ser justament aquest: l'elecció dels primers entre els millors, fogint de fidelitats, de soldats que es quadrin al primer capdill, de seguidors o de fans.

Els homes i dones més preparats, més segurs, més necessaris, més bons gestors i més bons polítics han de ser els que ocupin han de ser els primers al partit, a l'hora de fer llistes, a l'hora d'ocupar càrrecs, a l'hora de representar-nos. Perquè la lleialtat del reconeixement de la vàlua i del mèrit és millor que l'agraïment clientelar.

A més, ja sabem com va acabar Ramón Franco, no?

Esquerra, creuament de camins

Les eleccions a Esquerra, que han de determinar quins seran els propers President i Secretari General, són en boca de tothom. En el moment de la informació per la informació, hi ha un perill real d'enbafar als militants i simpatitzants republicans, i de retruc a tots aquells possibles electors. Ara bé, fora dels mitjans, el debat haurà de ser ric i plural. Com ja he dit a tot arreu on se m'ha interpel·lat, el republicanisme s'haurà d'exercir amb la major de les intencions en aquest procès: radicalitat democràtica, transparència, honestetat.

Esquerra es troba en un creuament de camins, necessari i arriscat alhora. El partit ha de decidir clarament cap on vol anar. Segons el cami que es decideixi seguir, pot ser la pèrdua, la drecera o l'assoliment del recorregut cap a la indepèndia, la llibertat i el reconeixement del nostre país.

Penso que ja toca que en aquest bloc, més o menys condicionat per la meva apatia o la dedicació a d'altres afers, començar també un procès de debat, amb unes premises clares: tinc amistats, visitants i comentaristes del blog, i fins i tot simpaties pròpies a l'entorn de totes les candidatures; no tinc cap idea preconcebuda sobre quin serà el meu recolzament i en aquest moment no tinc cap decisió presa.

En aquest sentit, jo voldria que totes les candidatures es poguessin presentar en igualtat de condicions, i fins i tot, en cas que s'hagués permès fer-ho, estic segur que hauria firmat a favor de diverses d'elles. Existint una limitació clara, en el sentit de no poder-ne recolzar més d'una, no firmaré - de moment - per cap d'elles.

Espero en successius posts, anar desgranant el que espero dels equips que es presenten als comicis.

En primer llocs, i breuement penso que el darrer cicle electoral ha estat dolent, uns mals resultats que tenen diverses causes, sobretot l'estat en que es troba el discurs d'Esquerra, que fou fresc, innovador, desacomplexat i atractiu, i que ara és sovint previsible, farcit d'excuses i llocs comuns, autocomplaent i victimista. Aquest serà l'assumpte més important, dels que sortiran de les eleccions i el Congrés del mes de juny. L'estructuració d'un discurs rigoròs, potent, engrescador i ambiciós, que sigui capaç d'aglutinar tots els qui formen el partit, i tots aquells qui el poden formar, per avançar cap a un projecte comú.

No crec que la propia qüestió de quins pactes en sí, sigui el causant d'aquest d'estat, sinó com s'han fet aquests pactes i com corresponen a una erràtica estratègia. Així doncs, si el ciutadà té la sensació que el partit majoritari del Govern actua com si tingués una majoria absoluta, en relació a la qual Esquerra tan sols és "convidat de pedra" o fins i tot menys neutral, la davallada electoral és comprensible.

La precipitació per assolir pactes, la sensació de que el model "tripartit" és l'únic que es contempla, l'enrrocament, el frontisme i la impossibilitat hauria de donar pas a un canvi també d'estratègia cap a tornar a ser una força capaç d'entendrés amb uns i altres, amb convergents i socialistes, i alhora amb espai propi per contraposar-se clarament a tots ells, amb, com hem dit, un nou discurs il·lusionant i capaç de ser el motor d'una majoria cap a la independència, cap a la plena llibertat de Catalunya i el major benestar dels seus ciutadans.

Per començar, discurs i estratègia. Caldrà estar atent al que diuen tots els equips.

Ara, sobretot, res d'això és possible si no es fa comptant amb els millors, amb la gent més preparada i més capaç d'aportar idees i debat fruït de totes les sensibilitats del partit. Perquè, potser algú no se n'ha adonat, però tots els qui lluiten en aquesta batalla, són d'Esquerra, i la batalla de les idees no es guanya, sinó és amb tots.

Bé, em sembla que tindrem temps per anar-ne parlant.

Josep Benet, agraïment inmens.

Aquest país s'hauria de destacar - i sovint no ho fa - per un agraïment inmens a tot aquells qui en la nit fosca ens van salvar els mots i la dignitat.

Josep Benet, advocat, historiador i polític, que ha mort avui als 87, va ser un d'aquests patriotes, catalans exemplars que ja des del final de la Guerra - en la que va lluitar en al bàndol republicà - es posà a treballar en el redreçament polític, nacional, i fins i tot moral, del país.

Veritable antifranquista, la seva lluita la portà a terme des de l'advocacia, defensant a nombrosos perseguits polítics davant dels tribunals, des de la política, com a personalitat independent i de prestigi dins la clandestinitat, i des de la història, cercant els perquès i posant-los a l'abast de tots, sense defallir.

De profundes conviccions democràtiques, catalanistes i cristianes, fou el senador més votat en el Senat constituent dins de l'Entesa dels Catalans - de la que també va formar part, l'enyorat i també traspassat recentment Paco Candel - i candidat a la Presidència de la Generalitat com a independent encapçalant la llista del PSUC. Decebut amb el final de la Transició, i amb les renúncies i impediments que s'esdevinguere, deixà la política, consagrant-se definitivament a l'estudi de la història.

Qui ens hauria explicat l'exili, detenció i assassinat del President Companys? Qui hauria il·luminat l'actitud de Joan Maragall durant la Setmana Tràgica? Qui hauria mostrat els crims de guerra franquistes, reivindicant la memòria de tantes víctimes del franquisme o qui hauria detallat com ell va fer l'intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya? El seu mestratge com a especialista en la història contemporània de Catalunya, i especialment en la Guerra Civil i el franquisme, és indiscutible i fonamental.

La faceta de polemista de Benet, especialment en la seva relació amb el President Tarradellas, i l'estudi crític que feu del personatge (que ja vam destacar en un post anterior), també són brillants. Amic personal del President Pujol, aquest l'ha considerat sempre com un mestre.

Plorat per molts de nosaltres, se'ns en va una referència, un mestre, un ejemple d'integritat, dedicació cívica al país i a la justícia, d'un estudiós fins al darrer moment dedicat a la transmissió de les seves descobertes, i un home al que debem honor i gratitut.

Josep Benet i Morell

1920 - 2008

D'una butaca estant (rentrée)

Segur que alguns heu entrat per aquí i no heu trobat el que buscàveu. Alguns fins i tot haureu elaborat teories relacionades amb desfetes polítiques o futbolístiques. No és això. Per "motius econòmics" - evidentment no propis - em van donar aquestes vacances forçades que actualment "gaudeix-ho", i principalment m'he dedicat amb ferotgia a llegir i escoltar molta música.

Potser que ja n'hi ha hagut prou de pausa al blog, i cal fer com si tot anés bé i posar-se a treballar, també per aquí. Però em costa molt.

Aquí d'una butaca estant, amb tot el que necessito, amb el duo final del primer acte de Madama Butterfly de fons, amb una tauleta plena de llibres, alguns començats, hi ha ben poques coses que em facin venir ganes d'escriure. Ni tant sols, tot el que ha passat des del darrer apunt.

I us prometo que ho faré, us parlaré de la meva valoració postelectoral. Que la tinc. Us parlaré dels llibres que he llegit. Que han estat molt bones lectures. Us parlaré del món. Que Déu n'hi dó com gira. I d'ópera, i del que bonament la imaginació em faci nèixer.

Ara, gaudiré del segon acte de la Butterfly i acabaré de llegir el diari, i "L'alba el capvespre o la nit" de la Yasmina Reza.

Fins ara.

Roma, Roma, Roma

Ja sé que fa dies que no actualitzo, i a sobre avui ho faig amb aquesta dedicatòria, amb tan mala llet.... Però que hi farem... sóc, avui, una mica més romanista!

Nació.cat a Mataró

Saül Gordillo presenta avui el seu llibre "Nació.cat" a Mataró

20 h. a la seu d'Òmnium Cultural de Mataró