Un dilema cada quatre anys (publicat a la revista Valors)

Al pòrtic del Capitoli, a Washington, cada quatre anys, gairebé sempre en vint de gener des dels anys quaranta – quan les cirscumstàncies ho han permés – un nou president dels Estats Units és investit. Jura el càrrec davant del president del Tribunal Suprem, repetint les paraules que recull la constitució, amb la mà esquerra sobre els evangelis i la dreta alçada en senyal de promesa. Mentre un nou Comandant en Cap rep els honors presidencials i un nou mandat neix, amb la invocació religiosa i, almenys en el cas dels presidents demòcrates, amb la innauguració lírica a càrrec d’un poeta, des de que J.F. Kennedy demanés que al gran Robert Frost que llegís a la seva investidura, milers de persones desmunten la Casa Blanca. Recullen tot el que ha conformat la presidència de l’antecessor del nou president, tan en les dependències privades com en les oficines de l’administració – la mítica Ala Oest -. Com un decorat efímer, es pleguen mobles i mandats. Quan l’acte acaba, l’antic mandatari marxa cap a la seva nova llar, i tot ha d’estar llest perquè n’entri un altre, que disposarà la seva decoració i la seva nova política. Quan a més, el canvi és de partit, l’estil dels que marxen sol ser venjatiu i malhumorat, amb bromes pesades i regals inesperats, com alguns dels devots de The West Wing, recorden.

Tot però, segueix un precís ritual, gairebé inalterable en el fons, des de fa 200 anys, que només ha suposat establir, encara més, un model de continuïtat institucional. La gran tradició americana no obre una efímera nova era – només en grans presidències, com la de J.F.K., es parlà en aquests termes – com sol passar a Mèxic, on cada cinc anys, un nou ocupant de la Cadira de l’Àliga desperta unes noves il·lusions, que seran els desencisos del demà, o com ha passat a la nostra història democràtica recent. Ja en el sistema de la Restauració, el cronista literari de la història d’Espanya, Benito Pérez-Galdós, va retratar a la seva novel·la Miau la categoria dels “cesantes”, aquells treballadors públics que eren despedits amb cada nou govern del sistema turnista de la Restauració canovista. La temptació de fer net, i desmuntar – com fan els sistemàtics encarregats de mudances de la Casa Blanca – tot allò que recordi al predessor, és tan gran com el temor de que l’antessor projecti la seva ombra cap a l’acabat d’investir. Nous salons, noves decoracions, nous projectes i noves cares. Podriem trobar exemples, en l’ascens d’Aznar, Maragall, Zapatero, Mas i, fa ben poc, de Rajoy, a les seves respectives presidències.

Alhora, també trobem exemples de continuitat institucional o burocràtica, malgré tout, en aquells alts funcionaris, gairebé hereditaris que han governat els principals ministeris de Madrid des de la nit dels temps, immunnes a la història i als canvis de règim. O en els responsables dels mitjans de comunicació públics de Catalunya – des dels directius fins als presentadors estrella – que no han patit aquella magna guillonita que van instaurar determinats responsables tripartits, a partir de 2003, per esborrar qualsevol record anterior. O en un conseller de cultura, que ho estat del govern de dos rivals de dos partits diferents. Continuitat o trencadissa? Obertura d’un nou escenari o temor del fantasma del passat?

Els assassins de Fraga (Publicat a El Matí Digital)

Ja va passar en la mort de Juan Antonio Samarach, l’audaç franquista que va prosperar en la cort dels miracles de l’esport i que va fer possible els Jocs Olímpics de Barcelona: El twitter – com a nou altaveu, mig àgora, mig porta de letrina – treia fum, ahir a la nit, amb acudits més o menys graciosos sobre el feixista Fraga. Bé, potser abans de carregar contra el difunt, cal tornar a repassar la història dels darrers decenis. Evidentment, Fraga va ser un alt dirigent del franquisme, Ministre d’Informació i Turisme, ambaixador a Londres. Ministre de la Governació de la monarquia, responsable directe o indirecte d’assumptes tan dramàtics com els morts de Vitòria o de Montejurra. Però amb tota aquesta memòria recent, l’antifranquisme li va lliurar un bonic carnet de demòcrata i el va convidar – com a dirigent del sector aperturista del règim – a participar en la Transició cap a la democràcia.

Francesc-Marc Àlvaro en el seu imprescindible llibre Els assassins de Franco, dissecciona les vergonyes d’aquella generació que volent matar a Franco, va deixar que morís al llit; que va amagar les temptacions totalitàries, per exemple del comunisme, sota el mantell protector del pedigrí antifranquista; que va escriure el relat interessat d’una transició modèlica, obviant les víctimes i els assumptes pendents que avui encara couen. I que van permetre a Fraga, no només ser elegit diputat a les Corts Constituents – amb els “Siete Magníficos” ministres franquistes reconvertits – i ser un dels pares de la Constitució, sinó tancar l’any 2011 una cursus honorom realment longeu, havent estat president de la seva Galícia natal.

Per horror de la senyora Victoria Prego i altres velles glòries del periodisme, la Transició no va ser un gran triomf de la democràcia, un temps fabulós on tots èrem més joves, més guapos i més somniadors, sinó el pacte entre un franquisme evolutiu i posibilista que, sense legitimitat i futur, tenia el poder i la força i un antifranquisme que no havia estat capaç d’acabar amb el règim del 18 de Julio, però que tenia el prestigi i la força moral de la democràcia. Un pacte a favor de l’oblit dels pecats mutus. Uns es feien l’harakiri polític a canvi d’una sortida digna i als altres se’ls permetia elaboral el relat. I diguem-ho clar: Durant decenis, Manuel Fraga Iribarne i Santiago Carrillo Solares, van ser igual de totalitaris, igual de peons de la terrible Guerra Freda, que va enfrontar al món. Amb l’ùnica diferència que Carrillo estava perseguit per la dictadura que encarnava Fraga i, per tant, al bàndol vençut. Però avui no és moment de recordar els morts a l’armari i les foscors de Carrillo. Alguns ja ho hem fet, per exemple recordant la figura de Jesús Monzón.

Fraga no era el pronazi Serrano Súñer ni l’excombatiente Girón de Velasco sinó, com en menor mesura ho foren el citat Samaranch, el gran periodista Carles Sentís, el divertidíssim Fabián Estapé o el savi Martí de Riquer, homes que des del poder que els procurà el franquisme feren una llarga carrera, intentant embrutar-se el mínim amb les maldats del règim i, a la fi d’aquest, intentant passar per demòcrates, reformistes i, en el cas d’Estapé i algún altre, progressistes o catalanistes. Fraga no va ser mai un fanàtic feixista, tot i el càrrec d’Información no va ser Goebbels sinó el nostre Albert Speer, aquell inquietant ministre d’Armament del Fürher, que mai hem sabut si era un somrient arribista o el més dolent dels dolents.

Amb tot, el moment per a jutjar a Fraga, per fer net amb la dictadura franquista i per fer justícia als obrers de Vitòria o als carlins de Carles Hug era el 77, no ara. Ara només sembla, com deia un bon amic al meu timeline, que els fills dels qui van “matar” Franco des del sofà, vulguin fer el mateix amb Fraga, des del twitter.

Explicació lírica i lògica dels fracassos sentimentals (El Matí Digital)

Els déus condemnen els homes arrogants que no s’acontenten amb el present i desitgen atrapar els somnis amb el continu desencís amorós. Aspirar a la posteritat té sempre la contrapartida de perdre batalles que d’altres resolen amb admirable facilitat. Potser es tracta d’un dilema antic en el que se’ns fa triar entre la immortalitat i atrapar la trèmula i càlida cintura d’una dona. Al tot o res se’ns posa a una banda el geni i a l’altra l’amor d’aquella noia que ens ha fet somniar, secretament. Vanitosos, ens creiem capaços de tombar el destí. Res més lluny de la realitat, a mida que ens fem grans, descobrim la tragèdia de l’assumpte: no serem mai feliços si aspirem a tenir ben a prop aquella petita escalforeta de la complicitat, si volem allargassar l’enamorament frívol i convertir-lo en la passió diària.

Però només que una vegada a la vida haguem viscut l’instant gloriós de màgia en que ella et pica l’ullet; aquell fugaç retorn triomfal a la ciutat que és el seu somriure còmplice; aquell viatge als estels del primer petó que tan sovint es desfà com un bolado de tan breu i preciós com ha estat i que deixa el record verinós de la melancolia, podem sentir-nos vius i agrair, als envejosos de l’Olimp, que ens hagin fet mortals i imperfectes, capaços d’assaborir tot el prohibit que ens ofereix el lliure albir i servar-ne el record per tota la vida, bàlsam necessari davant tantes decepcions. Perquè, encara que ens hagi estat vedat d’assolir l’estabilitat sentimental i la pau de l’ànima enamorada, només haver-ne tastat una meravellosa i subtil mostra, ja satisfà tota una vida.

Elogi fúnebre del meu pare

Text llegit en el funeral del meu pare Valentí Safont, mort el dia 30 de desembre de 2011, a Santa Maria de Mataró, 1 de gener de 2012

El poeta Pere Quart escriví, a la mort de Carles Riba: “Si tu no hi ets, a qui m’adreçaré/Si no hi ets, qui ens jutjarà?”.

Pare, ara qui em jutjarà?

Sempre que llegies algun dels meus papers o repassaves algun dels meus treballs, ho feies amb severitat, però no per decepció, malfiança o sospita, sinó desafiant-me perquè ho fes cada vegada millor. Perquè sabies que ho tot podia fer millor. Em reptaves a no abaixar la guàrdia. Estic segur que n’estaves molt content del poc que he fet a la vida, però no volies, de cap manera, que abaixés el ritme. La meva tesina va ser la teva darrera obsessió. Vaig treballar sense ganes perquè la poguessis veure acabada i a la teva memòria te la dedico.

Aquí m’adreçaré, pare?

Tu em vas ensenyar a estimar el país en tot el sentit. Girona, l’Empordà, la Costa Brava, Begur, el mar. El mar que la nostra família sempre ha mirat. Aquest Mediterrani que tan influïa en el teu caràcter, expansiu i generós, com d’una mena d’italianitzat. I Barcelona, per la que mai tenies peresa i que em vas descobrir.

En Aragón tuvo también un pueblo, Torrijo del Campo, donde lo amaban como a un primo y a un amigo. Un pedacito de Torrijo lo llevaba en el corazón y ahora le acompaña.

I em vas portar a veure món: De la Bretanya a Mèxic. El meu idolatrat París, Egipte, Berlín, Madrid, Itàlia, Lisboa, Nova York, ...

Em vas ensenyar a estimar les tradicions: Els bunyols de figa per Setmana Santa, que abans va fer el teu pare, que els havia après de la seva mare, i que tu vas seguir fent; crema per Sant Josep; coca i petards per la revetlla de Sant Joan. Per festes tallar els torrons i triar els vins i els caves.

Pel juliol, les Santes que en la teva joventut vas viure amb il·lusió i intensitat fins ara que te les miraves des d’un segon pla. Un segon pla orgullós i satisfet. Satisfet de la Momerota, que tan et recorda, però també d’organitzar actes o d’escombrar la plaça Santa Anna i muntar i desmuntar empostissats.

A Cerdanyola i tot Catalunya vas ballar amb el Mossèn Biscúter, que era la teva dèria. A la colla deixes un buit difícil d’emplenar, i el record de la teva obsessió per la precisió i la cura, pel ritual, la seriositat, i l’estima per la figura del gegant servirà als teus companys de guia.

I arribats a Nadal, i havent anat a la fira de Santa Llúcia, m’instruïes a muntar el Pessebre que aquest any també vas deixar fet, anant encara al bosc a buscar molsa, pedres, sorra i el suro que guardàvem de cada any. Amb les forces que tenies no vas deixar cap forat sense omplir, cap peanya sense tapar, cap molsa sense col·locar. Les nostres figures ens faran companyia quan estiguem tristos i somriuran en el teu homenatge.

Entre el Kubala de l’avi i el meu Messi, tu vas ser un culer de la generació perduda, que vas patir però que també vas tenir la fortuna de gaudir d’aquests darrers anys. Et vas criar futbolísticament en anys difícils, però aquests darrers anys et vas emocionar amb les victòries del Barça que vam viure junts, bé en directe, bé comentant-les per telèfon, encabat. Et recordarem, com tu i jo fèiem amb l’avi, en totes les copes que vinguin, en tots els gols, en totes les victòries. Però no només el futbol, eres un poliesportiu total, capaç d’entendre-hi de cotxes i de motos, de bàsquet, handbol, billar, boxa o petanca.

Si a mi m’apassiona l’òpera i la música clàssica és perquè a casa ja hi havia discos de Puccini i Donizetti o el Messies de Häendel que posaves per Nadal. Els llibres, les exposicions, els diaris, els ordinadors, tot ho vas compartir amb mi.

Ens queden els teus records i vivències i repetirem una i altra vegada les teves anècdotes i històries, que no et cansaves de recordar. Fins i tot fent memòria als germans més desmemoriats.

Però tot això, que és el que tu m’has ensenyat a fer no és res comparat amb el que m’has ensenyat a ser. Tu m’has ensenyat a ser un home, en el sentit que ho escriví Kipling. Sense dir-m’ho mai m’has deixat la terra.

Eres d’una generació estoica i callada, de fer i no dir, de ser-hi i no aparèixer. Però si mai arribo a ser com tu, voldria tenir una unça de la teva passió, el teu amor per la vida, la teva generositat, la teva compassió, però també la teva expressivitat, el teu humor, la teva ironia i la combinació de gest i paraula. En la malaltia i davant de tots els patiments que s’han presentat a la teva vida, has demostrat sacrifici, resignació i coratge. Has lluitat amb mi, has lluitat per mi, per la mare, pels teus pares que hauran anat a trobar al seu fill petit, pel teu sogre que acaba de morir i al que acolliràs i per tota la gent que t’estima i que ens hem aplegat avui, a Santa Maria, on et van batejar i a l’ombra gairebé de la que vas néixer per dir-te adéu. I per dir-te gràcies.

Pare, ara que tu no hi ets, a qui m’adreçaré? Qui em jutjarà?

"Aparentment, el Messies ha estat de concepció fàcil, ben programada pels profetes. Fill, petit fill de Déu, vint segles abans que apamem el genoma, arrugues per primer cop el front i una mare somriu. I ara, quin descontrol del màrqueting del perdó! Quanta fe ajardinada, sostreta al llamp o a l'esglai".

"Nadal", Molta més tardor (2004) de Valentí Puig.

BON NADAL!

Havel, l'últim referent europeu (Publicat a El Matí Digital)

Publicat originalment aquí

L’altre dia parlava de líders. Dels líders passats i líders actuals i n’oferia una llista, que pot agradar més o menys, però considerablement amplia per enquibir-hi demòcrates americans, laboristes i conservadors britànics, demòcrata-cristians italians i alemanys, republicans gaullistes, socialistes francesos i espanyols, i nacionalistes, catalanistes i independentistes catalans. No era una llista, tan de referents com de polítics que han arrossegat el seu país i, de retruc Europa, àdhuc el món sencer. Amb marrades i errors, certs, però amb una certa determinació i ideari. No hi vaig incloure Vaclav Havel, potser un dels darrers referents europeus.

El savi i, alhora amic, Gregorio Luri, recordava les paraules de Havel al seu primer discurs de Cap d’Any, com a President de Txecoslovàquia, un país que ja no existeix: “Hem d’ensenyar-nos a nosaltres mateixos que la política no ha de ser únicament l’art d’allò que és possible, especialment si això significa l’art de l’especulació, el càlcul, l’intriga, sinó que també ha de ser l’art de l’impossible, és a dir, l’art de millorar-nos a nosaltres mateixos i al món”. Unes paraules vessants de missatge i profunditat, que només les podia pronunciar amb credibilitat i fermesa algú com ell: Intel·lectual represaliat en un país centre-europeu, absolutament incòmode amb el segrest eslau de la URSS i que ja el 1968 havia intentat respondre al cansament del poble amb els seus líders, canviant els líders, perquè no es podia canviar el poble, parafrasejant el líder del “socialisme amb rostre humà”, Alexander Dukceb. Qui vulgui entendre que va ser Praga, la seva Primavera de 1968, la dissidència intel·lectual i la Carta 77, i alhora, les contradiccions que va suposar en el progressisme occidental, pot veure-ho en teatre a l’obra Rock ‘n’ Roll, del també dramaturg com Havel, Tom Stoppard.

En Havel es va posar de manifest el valor de la convicció i de la llibertat davant el silenci i la presó, i com a líder de l’opositor Fòrum Cívic, format per intel·lectuals i gent de cultura, a la caiguda del comunisme – que l’ètic Havel, interpretava com un règim on imperava l’absència de moral - i després de la gairebé idíl·lica “Revolució de Vellut” – a ritme de milers de claus sonant - fou escollit President de la República Txecoslovaca. A ell li tocava fer “sortir [a Txecoslovàquia] del comunisme, per tornar a la Història” en paraules del seu amic André Glucksmann. Praga, per fi, retornava a la història i retornava a la cultura occidental, a la que tantes aportacions havia fet.Alhora, en el mateic Vaclav Havel també es reflectiren les incapacitats d’un intel·lectual per alçar el valor de la política: No pogué impedir la partició – per ell dolorosa - de Txèquia i Eslovàquia i fou succeït per un personatge tan diferent d’ell mateix. com Vaclav Klaus, amb qui només compartia nom de pila.

Amb la mort de Vaclav Havel, Europa perd el darrer referent europeu viu, que ha transitat amb èxit i exemple per la política. No és habitual i no hi ha perspectives d’un nou Havel, a mitjà termini.

Merke i Sarkozy, líder d'avui (Publicat a El Matí Digital)

Podeu llegir l'article, en la seva localizació original, aquí

Amb l’enyorança que provoca el temps passat mirem les generacions de líders anteriors amb reverencial respecte: Sir Winston Churchill, Robert Schuman, Jean Monnet, Alcide de Gasperi, Konrad Adenauer, Walter Hallstein, Paul Henry Spaak o Altiero Spinelli, pares fundadors d’Europa; al costat de gegants com Charles de Gaulle, John Fitzgerald Kennedy, Willy Brandt; Durant anys hem recordat la generació de Ronald Reagan, Mikhaïl Gorbatxov, Margaret Thatcher, Helmut Kohl, François Mitterand i Felipe González. I al nostre país, Jordi Pujol, Miquel Roca, Pasqual Maragall, Heribert Barrera, en serien els seus homòlegs. Vam veure desaparèixer la darrera generació de líders amb dos polítics de la talla de Bill Clinton i Tony Blair. A partir de llavors ens hem estat planyent de la manca de lideratge; n’hem intentat trobar en cadascuna de les oportunitats: els hem descobert, els hem elevat, els hem mirat de prop i, una vegada espremuts, els hem llençat ben lluny. Avui, ja hem amortitzat l’esperançador Barack Obama, per exemple. Davant de política majúscula com la que ha portat al govern al professore Monti, ens exclamem utilitzant paraules com “tecnòcrata” o “esclau dels mercats”. O "esclau de Frau Merkel".

I és que avui tenim dos líders de molt alt nivell: una cancellera alemanya que utilitza un tipus exacte i puntual de soft power, fent notar el seu poder d’influència, estretament relacionat amb el pes econòmic i demogràfic de la República Federal sense sol·licitar la representativitat i decisió que li correspondria. I un president de la República Francesa, representant la vella tradició però la nova forma de fer política, de la determinació i el poder de la voluntat: Angela Merkel i Nicolas Sarkozy. I mentre això passa, avui que calia prendre decisions molt delicades, que calia fer passos – no sabem si endavant, o endarrere, però passos ferms que elevin el nivell de la política europea - utilizem la sorna i la caricatura, i desconfiem de qualsevol cosa que provingui d'aquests dos personatges. Churchill, Kennedy, Pujol, no foren perfectes. No foren immaculats. Ni infal·libles. Però van ser líders capaços de parlar davant dels ciutadans, capaços de ser conscients del càrrec que ocupaven i del que s’esperava d’ells, capaços d’anar per davant del que podien imaginar els altres. Líders en temps tan complicats com els d’avui. No entenc com avui, quan Europa pateix d’una múltiple crisi econòmica, política i d’autoestima, som capaços d’usar els clixés de l’antipolítica i considerar enemics i culpables aquells qui amb llur impuls volen fer-nos anar endavant. No sabem si seran ells els veritables líders, els qui ens faran tornar a sortir amb il·lusió, del pou de la desesperança. Però un líder no és aquell que tot ho aconsegueix, sinó aquell que ho intenta. Una vegada i una altra, perdent fins i tot, per una idea més alta.