Ve Nadal

Encara no fa el fred que tocaria, i ja estant penjats els llums de Nadal. Avui, a una boutique de l’Eixample decoraven l’aparador amb motius nadalencs. El dia 27 obren les parades de la Fira de Sant Llúcia, i a casa ja pensem en el pessebre. He escrit un text pel butlletí de l’Associació Amics del Caganer, i ja és habitual que la referència a les Festes aparegui a les converses: Ens veiem després de Nadal, quedarem per Nadal, tornaré per Nadal.

Però potser encara és aviat per començar a treure la pols a les tradicions nadalenques, per començar a situar-nos en el seu imaginari. Som a mitjans de novembre. No hem assaborit un bon hivern. No hem trobat a faltar prou el Nadal de l’any passat. No tenim prou melangia d’aquesta que necessitem per afrontar-lo, ni tampoc esperem amb prou tensió els retrobaments.

Ara bé, no val la pena que ens hi enfadem, cada any he sentit dir que enguany el Nadal havia arribat més aviat que mai, que enguany el celebraríem amb samarreta. Per ventura, Nadal sempre és el 25 de desembre i fa fred.

Un marcià al quiosc

Un marcià arriba a Catalunya, i es troba amb un senyor que li explica que tenim una història mil•lenària com a país, després de la romanització i els nostres contactes amb els grecs; que vam ser els senyors del Mediterrani i vam tenir el primer parlament d’Europa; que tenim encara avui una cultura rica i de primer nivell i que mai hem perdut el desig d’autogovern i l’amor per la llibertat. El marcià s’aprèn els Segadors, comença a parlar català i es compra les millors obres de la literatura catalana. Ja el tenim ben ensenyat: sap que aquí parlem català, que tenim unes institucions i que això no és el tros d’Espanya que li havien dit... però està ple de dubtes. Es lleva, i abans de la següent lliçó magistral que li oferirem, vol llegir la premsa.

Arriba al quiosc, i davant l’estesa de diaris i revistes es pregunta: com és que aquesta cultura mil•lenària, aquest literatura que ha donat un March, un Verdaguer, un Guimerà, un Pla o una Rodoreda, aquest país que ha tingut grans periodistes i grans publicacions, té avui un panorama tan trist en premsa escrita?

A pesar de tot, per llegir en català, es compra l’Avui – pensant que és el diari més important d’abast nacional en català – i ja tenim el marcià endinsat en un espiral de desconcert. Com pot ser que el diari circuli ferma i alegrement cap a la inutilitat, cap a ser tan poc incisiu, tan neutral i tan buit? Perquè ja no és que aquesta setmana es prescindeixi d’un dels seus col•laboradors més singulars, sinó que des de fa temps ha arraconat i ha retallat articles a les plomes que més s’assemblen als seus lectors, mentre va apostant per unes altres que ni mai han comprat el diari, ni li pensen aportar res de nou. Tot plegat per convertir el diari en quelcom que no sigui res, quelcom que no tingui cap país al darrera.

I si el marcià, després de no saber què respondre-li quan ens pregunta perquè no tenim una premsa forta en la nostra llengua, es posa a mirar Televisió de Catalunya o Catalunya Ràdio... val més que preguem perquè se’n vagi aviat, no fos cas que ens quedéssim sense llegendes per explicar-li.

Ah, si no els sap greu, mentre espero al senyor marcià, continuaré llegint la Vanguardia.

Una llengua per fer versos?

Feia dies que es preveien espurnes. I avui han saltat. L’eterna disputa a la Universitat quan algun professor intentar fer una classe en català, amb normalitat, amb els estudiants forans. Avui el professor, que s’ha posat dur en el seu dret, i l’alumna, que porta dies fent canviar de llengua a tots els mestres, s’han enganxat en una discussió desagradable. No crec que tingui massa culpa la pobre noia grega que ha vingut a Espanya a fer un màster, i que per tant pensa que ja ha fet prou esforç intentant entendre el castellà. A ella li han explicat això, i dins d’aquest esquema es mou: Barcelona, Espanya, idioma castellà.

Els culpables deuen ser els centres docents que per por de no tenir estudiants estrangers, prefereixen jugar a mostrar al món un país sense llengua. Potser deuen tenir alguna responsabilitat uns estudiants molt catalanets però massa acovardits per defensar la seva llengua davant del relativisme de la majoria. O potser tot bé a ser culpa d’un país que en el seu camí determinat cap a la incertesa, mica en mica, sembla deixar la seva llengua només pels versos. O ni pels versos, perquè potser caldria entendre el país per entendre els poetes. Ni diaris, ni universitats ni política, només dècimes de Nadal.

Evidentment, no cal dir que el professor – un bon professional que ha escrit gairebé tota la seva vida en castellà- ha acabat fent la classe en castellà.

Un país sense memòries

Endinsat en una espècie d’investigació històrico-periodística, constato una vegada més quanta feina queda per fer en aquest país. Les peripècies vitals dels nostres personatges claus es troben en peus de pàgina, en breus records, en quatre ratlles. A banda dels qui tingueren un llarg i amarg exili per fer endreça o els qui la seva mania d’escriure els va obligar a deixar en herència els records, el nostre panorama memorialístic i biogràfic és decebedor. La fatalitat va fer que Prat de la Riba i Macià morissin gairebé de cop, i la tragèdia va endur-se Companys: Cap d’ells va escriure records, i sort en tenim de les magnes memòries de Cambó. Potser ens acontenta la petita joia de gaudir d’essencials relats de personatges secundaris claus per entendre una època – Hurtado, Gaziel, Sagarra, etc..-però tants anys després encara estem orfes de grans biografies dels Homenots d’aquest país.

Si aspirem a comparar-nos amb grans cultures i literatures, en aquest sentit de la memòria i el record estem molt endarrerits. Milers de pàgines ocupen les memòries de Bill Clinton. Obama va arribar a la Casa Blanca amb el seu primer llibre autobiogràfic sota el braç. No cal dir que de Washington, Jefferson o Lincoln se’n deuen haver escrit milers de llibres. I no només als Estats Units hi ha aquesta dèria. A França deu haver-hi tants llibres d’Història com habitants té l’Hexagon i d’Anglaterra no cal recordar que n’és la mare, com bé sap el Dr. Johnson. Mentrestant, les nostres seccions d’història, llibres fútils i cap clàssic, a banda d’amables records per a tietes.

Una història intermitent, un país amb debilitats, uns personatges amb sorts tràgiques o amb massa mandra per enfrontar-se amb el record i uns historiadors massa interessats en justificar, fins al paroxisme, les seves apostes ideològiques. Ja em diran, honorables difunts, que es pot esperar d’un país sense memòries? Hi ha tan per fer!

Tornant per la general (Article publicat a El Matí)

Torno amb cotxe d’Arenys de Mar. Arribem a mitjans de novembre, i estem en un estiuet de Sant Martí que encara no necessitàvem. Encara no havia fet prou fred per enyorar una mica de sol. Normalment, cada dissabte després del programa de ràdio, enfilo l’autopista i en deu minuts sóc a Mataró, a casa. Però avui no. Avui tranquil•lament baixo la Riera d’Arenys, que bull com a bon dissabte de mercat. Les parades estrenyen les voreres, i els cotxes mal aparcats provoquen el caos circulatori. No passa res, no tinc pressa, és dissabte al migdia.

Girant a la carretera general - aquella que en dèiem “nacional” - sona al cotxe una napolitana esclatant amb el sol de cara. La veu de Beniamino Gigli crepita en una vella gravació com de gramola, just en passar sota el cementiri de la vil•la, allà dalt l’espadat. El trànsit no és massa dens, i el mar brilla calmat. Ben a prop de la carretera hi ha uns pins ben ferms, com aquells que deuria haver-hi abans que es tracés la via i els poblets maresmencs baixessin prop de la costa. Caldes d’Estrac, la Caldetes de l’estiueig s’amaga vergonyosa sota la infausta infraestructura viària que la cobreix, i Sant Vicenç de Montalt, es resigna desfigurat a no ser ja un poblet d’interior.

Ja a Llavaneres, de les napolitanes passem als ritmes surfers dels Beach Boys, que em fan pensar – mig en conya – en aquesta petita Califòrnia nostra. Si no tenim antigues missions ni Beverlly Hills, tenim casetes, palaus i convents, si no hi ha Hollywood, aviat ens acostumarem a veure els cameràmans del nou serial que hi gravaran. No sé pas que som, però amb les nostres peculiaritats, el nostre paisatge i les nostres dèries, som uns catalans a la nostra manera.

L’escena s’acaba amb l’entrada a Mataró: Canyissars al costat de la via,i un tren que tomba cap al nord, mentre uns immigrants feinegen en una feixa prop de la carretera. Reduint, em desvio per davant la vella ermita marinera de Sant Simó. Deixo de pensar en que escriuré, ja sóc a casa.

Article publicat a la meva secció "El Vermut" de El Matí Digital.

Segon Imperi

Quan algú parla de que s'hauria de retirar tal sèrie pel bé del jovent dels nostres dies, no sé perquè sempre se m'apareixen Gustave Flaubert i Charles Baudelaire als Tribunals on la França de Lluis Napoleó els havia portat per immorals. És evident que aquestes ficcions de noietes que somnien en eixamplar-se les sines no són Madame Bovary. Ni ha ho han de ser. De cap manera. Però, atenció, els moralistes sempre apareixen quan cal tapar les pitjors vergonyes alienes amb excés d'indignació. O no va ser una total barbaritat que Monsieur Le President Bonaparte accedís al tron imperial per mitjà d’un cop d’estat? És una constant en la història, que el moralisme de pa sucat amb oli sempre faci el caldo gros davant de qualsevol de qualsevol trivialitat, però no posi el dit a la nafra de les més absurdes decisions governamentals i polítiques. Per això no s’estranyin si avui encara alguns volen provocar amb les mateixes històries que a l’acomodatici, vulgar i tremendament enyorat, Segon Imperi. És tan fàcil!

Reformar-li l'ànima

Es torna a parlar de reformar la llei electoral i d’ introduir elements que acostin la democràcia al ciutadà tot reduint el pes dels partits. Se’n parla com d’una urgència, ara que hi ha mala maror entre els nostres polítics. Em sembla encomiable aquest propòsit. Realment encomiable. Fins i tot, diria que parteix del diagnòstic que m’ha portat a l’avorriment de la política. Ara, sabedor de la impossibilitat, tot i el fons lloable, d’aquesta revolució des de dins dels partits, no les tinc totes.

Perquè, per evitar tornar a repetir com lloros la tan citada màxima de Fuster de “si no fas política, te la fan”, caldria que aquests polítics que ens volen portar a l’urna es dediquessin en cos i ànima a prestigiar la política. A restaurar-li el vell honor, a donar-li un to més alt, més digne. Em sap greu, però votar a la contra, perquè no hi ha més remei, no em serveix i no m’agrada. Ni tampoc vull que em diguin que va costar molt obtenir la democràcia i el sufragi universal. Ho sé, i en sóc conscient. De la Revolució anglesa del segle XVII fins ara, Déu n’hi do. Vull votar convençut i segur, amb el vent a favor, perqueè el meu vot reposi en la dignitat, el talent, l’esforç i el compromís.

Senyors polítics, no tenen cap excusa si volen reformar la llei electoral i introduir totes les millores que creguin - petites circumscripcions, llistes obertes o semiobertes, dobles llistes, primàries, etc. - per tan gallards objectius: Tenen un Parlament i un any. Treballin. Però recordin, de res no serviran les reformes estètiques si no li retornen l’ànima al fons de la política. I això és molt, molt més complicat.