Toros (publicat a El Matí Digital

He anat als toros, per primer i, potser, última vegada. Tot dependrà de com acaba tot plegat al Parlament de Catalunya. Sempre m’he declarat taurí, per “épater les bourgeois” i per una certa curiositat per aquesta festa. És cert que a la família materna s’expliquen històries de bestiar boví, i en aquesta línia hi tinc algun avantpassat afeccionat, però tot plegat no crec que tingui massa influència en la meva defensa de la festa. L’he defensat sense anar-hi, i no crec que hagi errat. És cert que la Monumental no és avui la millor plaça per l’inici d’una afició que a Barcelona poc a poc – i ja abans de l’amenaça de prohibició – esllanguia, però la il·lusió perduda de veure al mestre José Tomás, d’una vegada i per totes després de perdre’m la seva corrida amb sis toros de l’any passat, per motius de salut i tenint entrades, em va fer decidir.

En tenia ganes i m’hi vaig sentir còmode, no ho puc negar. Em va semblar que anys enrere m’hi hauria aficionat de bon grat però alguna cosa em deia que era massa tard. Vaig gaudir seguint amb atenció cada terç de vares, banderilles i mort, el ritual antiquíssim, les respostes de cada graderia i l’ambient en general d’un escenari que m’era absolutament desconegut. Tot i que es van fer voleiar senyeres en una agònica i sincera senyal de catalanitat, vaig preferir deixar de banda qualsevol tema d’identitat, aquest espiral cínic que usen els més bel·ligerants de totes dues bandes. Resulta curiós que el líder d’uns dels partits més contraris a les curses de braus, a banda de fill de la minyona com es va definir, sigui un conspicu caçador de senglars, o que un dels diaris que més demagògicament ha ficat la banya – perdonin la referència – en el tema, oferís durant anys crítica taurina en català, reprenen de forma saludable una premsa completa i enllaçada amb la història. O la defensa a mata degolla – perdó, aquest cop per la sang – entre els partits dels estimats correbous de l’Ebre, tan propis de la tradició mediterrània, com els bous amb foc de València, com els encierros de Pamplona, com els toros de Ceret o Nimes o de Portugal.

I precisament, mentre els primers toros no volien morir com cal i queia hipnotitzat pel definitiu i final – si hi ha silenci – duel entre la bèstia i el bell, pensava en aquests debats tan propis del nostre país, estèrils, estètics i demagògics, que ens fan perdre temps i moments per altres temes més importants i que tapen tantes vergonyes, i que alhora impedeixen que actuï la intel·ligència... perquè, com és que cap d’aquests diputats que van passar-s’ho tant bé amb les performances de comissió parlamentària no ha proposat una solució transaccional que – tot i que mutili el ritual de la mort ancestral – permeti combinar l’estima pels animals i el manteniments de les tradicionals? I en tot cas, potser aquesta tradició que a Barcelona va ser viva s’hauria anat morint, poc a poc sense que ningú la molestés... Però, segurament, és millor acabar la legislatura amb un gran titular de focs d’encenalls, abans de perdre – de nou perdonin – bous i esquelles.

Pel que fa a la corrida, els primers toros van ser poc dotats i els destres van fer el que van poder, menys evident en el cas del Fundi. El cinquè va permetre a la plaça traure’ns l’espina de no haver pogut premiar al Juli en la seva primera feina i va ser ovacionat i tallà orella. I Manzanares, a coll i bé va donar la volta a l’arena, amb les dues orelles del darrer brau ben merescudes. Fos com fos, turistes, aficionats, curiosos i cronistes com jo mateix, érem més mansos que els toros, teníem necessitat d’una gran tarda que de ben segur que no ho va ser, tot i gaudir de molts bons passes de El Juli i José Maria Manzanares, però ni que els toros haguessin estat vaques hauríem cremat cap convent, com el 1835.

La conclusió independentista

Veníem de moltes ofenses, algunes suportades amb veritables estoïcisme, molts anys d’intents de pacte, de necessitat comprensió, de voluntat de construir i fer-nos estimar que topaven una i altra vegada amb les restes dels ponts que ens van dinamitar al davant. Érem conscients dels nostres fracassos, farts de que una vegada i una altra ens diguessin qui mana i com ens volen.

Veníem de moltes reflexions fetes, molta tinta i molta lletra impresa sobre el país, la nació, la llengua, la voluntat de ser, el fet diferencial... Veníem amb molts anys al darrera, amb molta història a les nostres espatlles, les dels més vells i les dels més joves que l’hem rebut per herència.

Veníem de la Roja i els adjectius imperial i castissos cap a una selecció que si bé no podem estimar és farcida dels nostres jugadors i ídols; veníem de la cantarella insuportable, repetida una vegada i una altra, de “la Cataluña real y española” contra una suposada Catalunya fantasmagòrica, arcàdia nacionalista dels polítics. Veníem del mateix anticatalanisme, del mateix odi d’ahir i sempre.

I ens varem trobar tots amb una solució clara: Independència. Ja no és un crit de màxims, una bravata insensata per desfogar-nos, ni l’espantall de quatre incendiaris, sinó la conclusió que hem arribat després de tots aquests precedents. A afegir-se als que sempre hi han estat, alguns hi arriben per patriotisme i per evolució natural del nacionalisme que durant anys es va poder fer compatible amb el desig modernitzador del primer catalanisme. Altres, després de veure com cap de les solucions anteriorment proposades des de Catalunya no han ni estudiades. Fins i tot hi arriben aquells qui s’ho miren tot més aviat des del benestar i el factor econòmic. La conclusió independentista.

Ahir la manifestació – històrica, multitudinària, per a recordar diran els qui escriguin sobre ella – va fer sentir la veu d’un poble que ja només es pot mobilitzar per assolir un estatus de nació lliure. La majoria dels manifestants van viure una mutació en directe: la convocatòria era contra la sentencia de l’Estatut, però rebutjant que un Tribunal dictés com ens havíem d’autogovernar - d’acord amb les lleis i la Constitució que li permet – i dient ben clar que som una nació – en contra de la definició folkloritzant i sotmesa a la indissoluble unitat d’Espanya d’aital sentencia – estàvem proposant la solució independentista. El federalisme – o qualsevol de les propostes enterrades – es resumia en la ridícula gorreta de Miquel Iceta. Per això ahir la conclusió va ser independentista i la senyera del nen que assisteix a la primera manifestació de la mà de sons pares, l’emblema de la parella de mitjana edat arribats de comarques en autocar i la bandera de la colla de joves universitaris que s’han citat per anar-hi plegats va ser l’estelada.

Però compte amb aquest independentisme seré, intel·ligent i exigent. Tot i que desconfia dels polítics i vol que facin un pas més, no anirà darrera de propostes que no estiguin a l’alçada del civisme, la responsabilitat i l’alegria d’ahir. El crit d’independència al Passeig de Gràcia és la conclusió de tots els processos, el punt d’arribada de tots els camins i, per tant, prou ampli per aglutinar i sentir-se majoritari. La conclusió independentista és, bàsicament, moderada, reflexiva i pragmàtica. Faran bé els grups minoritaris, autodestructius i sectaris d’analitzar com és que un milió de persones els passa per sobre mentre ells no arriben a treure el cap, com poden sintonitzar amb la ciutadania que ahir va omplir els carrers i que obligarà als partits que volen governar a obrir-se a la conclusió independentista o fracassar.

Una reacció política i simbòlica (Article publicat a El Matí Digital)

Segons la premsa madrilenya més retorçada el Tribunal Constitucional ha donat carta blanca a l’Estatut. A parer de la catalana ens l’han retallat i encara podia haver estat pitjor. El President de la Generalitat acata però es disgusta, la Vicepresidenta De la Vega està satisfeta. I són del mateix partit. Sabem que ens han anul·lat quinze preceptes i, el més perillós, ens n’interpreten una trentena, però sobretot som conscients que es tracta d’una presa de posició simbòlica i política. Siguin quins siguin els articles anul·lats o interpretant, tan és. El més important és que la sentencia ve a dir que ni complint escrupolosament les lleis – les lleis que determinen que som una autonomia dotada d’un Estatut que és una llei orgànica de l’Estat sotmesa a la tutela constitucional – se’ns permet una àmplia autonomia satisfactòria amb la nostra voluntat de ser. Ens volen els ponts, ens demostren una vegada més que, ara amb el Tribunal Constitucional fent de quart poder, de legislador negatiu, passi el que passi, Espanya sempre té la darrera paraula. Manté el poder. Controla, subordina, tutela.

L’endemà d’aquesta Sentencia d’alt valor polític i simbòlic, podem fer recompte dels escarafalls, les declaracions, els discursos dels nostres líders polítics. Però no és gens clara quina serà la nostra reacció com a país. Unamuno ja ens va dir que ens perdia l’estètica, i més enllà d’actes solemnes i la manifestació del dia 10 – a la que assistirem com a bons sentimentals i amants de les jornades històriques – no veig clar quin pla tenim. I més ben dit, sospito raonadament que no en tenim. Davant d’un acte simbòlic ens cal una reacció d’aquest caire. Catalunya no es pot permetre que l’endemà de l’emprenyamenta aquí no passi res, que caiguem en la resignació i en la fatalitat, en l’assumpció de que el nostre país no té solució. Cal deixar ben clar que no ho farem, amb actes que ho posin de manifest. De contingut simbòlic, de força emotiva. Posem per cas una retirada de les Corts, un fre a qualsevol acord amb el govern central, cap visita oficial ni reunió amb els polítics espanyols.

Després de les vacances, no casualment properes, votarem en unes eleccions en que no s’hi valdran ni mitges tintes ni mitges veritats. Els qui ens han tornat a dir amb la seva sentencia que ni ens reconeixen com a nació, ni tenim dret a dir res la nostra llengua, la nostra justícia o les nostres finances, i encara ens perdonen la vida mentre posen de manifest que tots els ponts i totes les enteses estant trencades, no ens han pres – per més que vulguin – la nostra voluntat democràtica. La democràcia inclou totes les fórmules de l’autogovern, començant per la independència, que cada dia espanta menys i convenç més. I també és una resposta simbòlica i política.

Article publicat originalment a El Matí Digital, l'endemà de fer-se pública la sentència de l'Estatut.

Un any (Article publicat a Valors)

Fa un any vaig deixar la feina que feina d’advocat, l’anar i venir i l’intent de resoldre problemes d’uns clients que exigien sempre solucions per abans d’ahir. En un principi era una carrera que m’agradava i he de dir que vaig trobar el plaer en l’exercici del dret. Fins i tot, l’estímul constant, la recerca d’una sortida imaginativa als casos i la necessitat d’interpretar a conveniència les lleis les veia com el meu futur immediat i remot. No obstant, un avís de salut em va fer deixar i enviar, gairebé, al botavant l’experiència del dret.

Cal dir que aquest sal al buit sense xarxa, en principi no tenia una sortida clara. No sabia que podria fer l’endemà de la decisió. Era evident, m’agrada escriure i l’afició periodística que havia començat fa 8 anys a l’enyorat “Full de Mataró” – precedent d’aquesta revista – no havia minvat, ans al contrari creia – en somnis - que aquest podria ser el meu futur. No obstant no em creia tan arrogant com per creure que l’endemà de prendre la decisió de deixar de banda el dret, em farien reporter, periodista, cap de redacció, director d’un diari...!

Poc a poc i bona lletra, em vaig apuntar a un màster de periodisme. Al principi tenia por. Creia que els meus companys serien tots periodistes experimentats i jo un ingenu “parvenu”. Ara ja he acabat el màster, he conegut un munt de professors i professionals i estic treballant en el món del documental de televisió. Déu n’hi do! Un any de canvi, que ha passat ràpid però que tan sols ha tingut els dotze mesos de rigor i on he passat de l’americana i corbata, del codi civil i els escrits dirigits a jutges, als guions, a les entrevistes i a la recerca d’informació, prenent-me el canvi, el risc, el somni i la incertesa com el plaer que són.

Article publicat al número del mes de juliol de la Revista Valors.

Tancament de Caixa (Publicat a Matarónoticies.cat)

Dimarts Caixa Laietana signava la “fusió freda”, - forma col•loquial en que es coneix aquesta martingala del Sistema Institucional de Protecció -, amb Caja Madrid, Bancaja i un seguit de petites entitats de diferents comunitats. 147 anys després de la seva fundació, una de les entitats que donaven caràcter de ciutat a Mataró passa a formar part del grup de caixes d’estalvis que se situen sota l’òrbita del nou holding madrileny que dirigirà l’exministre d’Economia i exdirector del Fons Monetari Internacional, Rodrigo Rato.

Segons sembla a nivell de Conselleria d’Economia hi ha hagut força reticències a aquesta integració – que allunya el centre de decisió d’una entitat del país i empetiteix el poder de la Caixa a nivell espanyol – però a Mataró s’ha seguit amb resignació i passivitat.

Cal reconèixer el paper històric de l’entitat d’estalvis a la ciutat, el valor indiscutible de la seva obra social per la ciutat, en el desenvolupament del seu benestar i cultura. Només la Biblioteca Popular, que durant dècades va ser la única de la ciutat, ja mereixeria tot el record i agraïment. Ara bé, aquest treball indiscutible a la ciutat, ha anat emparellat a una manca d’ambició, de voluntat de tenir un paper, una personalitat i una rellevància a nivell de país, més que notòria. Només cal recordar com als anys seixanta, en el moment de l’expansió per la comarca, es va decidir el canvi de nom. De Caja de Ahorros de Mataró, a Caja Laietana. De la referència genuïna a la ciutat que l’havia vist néixer al gentilici – de ressons arqueològics - dels primers habitants de la zona del Maresme i el Barcelonès. Fins ara teníem Caixes de Tarragona, Girona, Manresa, Terrassa, Sabadell, Manlleu i el Penedès, però no una Caixa de Mataró.

Potser el nom no fa la cosa, però el manteniment d’un nom denota una força, un caràcter. Avui, se’ns diu que es mantindrà el nom de Caixa Laietana i que aquesta serà la marca del grup a les comarques de Girona i Barcelona (excepte la capital). Segurament també se’ns dirà que es mantindrà la seu i l’obra social... fins quan? No em costa d’imaginar un dia, més proper o més llunyà, en que necessitats econòmiques i crides a l’eficiència i l’eficàcia faran unificar el grup i fer-lo voltar tot sobre un mateix nom i una mateixa direcció forta i centralitzada.

Potser un futur sense una entitat singular amb el seu centre de decisió a Mataró, diluïda en un magma madrilenyo-castellà tan llunyà, és símptoma d’un cofoisme, una manca d’ambició i un perill, en definitiva, d’evaporació en un garbuix informe que amenaça la nostra ciutat. De moment, el tancament – més o menys metafòric de la nostra caixa – no augura res de bo.

Publicat originalment a Mataró Notícies, web dels serveis informatius de Ràdio Mataró.

Anar a "marc" (Article publicat a Valors)

En el moment d’escriure aquest article encara no hi he anat. Potser hi aniré quan faci més dia que tinc calor, o quan pugui creure que l’aigua no és gelada. Però ja n’hi ha molts que hi han baixat. Segur que en d’altres pobles ja reben cues de visitants de diumenge, i alguns delaten amb la seva morenor, força estona torrant-se al sol. Però jo encara no he anat a “marc”, dit a la manera de Mataró, pronunciant una c després l’erra de mar. I no en diem anar a la platja o anar a banyar-nos. Ens referim al mar. Perquè una platja sense mar no seria res tan diferent de asseure’s a prendre el sol a una clariana o una plana d’una vall.

La platja té quelcom d’especial. I sobretot per aquells que hi hem nascut a prop. Sabem que hi és. Ens agrada pregonar la sort que tenim de viure al seu costat, però sovint o no li fem cap cas o no hi anem mai. Si hi anem, però, ho fem de forma displicent, aparentant rutina i allunyant-nos desdenyosament del visitant ocasional, pel qui baixar a la platja és motiu de festa.

Desitgem el sol, però no hi anem si es veu un núvol a l’horitzó. Som exigents, i de seguida perdem l’alegria d’anar-hi amb els amics, en colla, fent xivarri i jugant a l’aigua a fer el mil homes. No se’ns acudiria anar-hi a ple sol, ni posar la tovallola arran d’un ramat de criatures. Tot i els inconvenients i el fals disgust que en pot provocar, a la gent de prop del mar ens agrada acostar-nos-hi: passejar arran d’aigua, deixar que el sol ens cremi, aguantar tota la força de la calor fins que no podem més i ens submergim a l’aigua, per alliberar-nos...

I ara, quan hi anem, tot just quan comença l’estiu, busquem horaris estranys, llocs arrecerats i lectures darrere les que amagar-nos, com si volguéssim aparentar que el plaer d’anar a “marc”, d’anar al mar, no el vivim i el sentit, no el necessitem com un plaer.

Diumenge votaré a Agustí Benedito

Vinc d’una família barcelonista de tota la vida, de Lateral i entrepà. Sentimental i emotiva. Que viu anar al futbol com una festa i ha viscut tots els avatars de la nostra historia. Gent que ha anat a l’Estadi en totes èpoques, al costat de la colla de sempre, i que és conscient que forma part d’un sentiment i un equip tan fa 50 anys com ara. L’any 1978 el meu avi va voler votar a Víctor Sagi, rei de la publicitat i qui segons tots els pronòstics era el candidat amb millors opcions davant d’Ariño i Núñez. Els rumors van dir que el constructor havia amenaçat amb dossiers sobre faldilles i mals negocis ... fos com fos, va guanyar les eleccions i va marcar vint anys i escaig de vida barcelonista amb un estil entre tribuna i anestèsia. A casa, sempre vam ser fidels al Barça però mai vam considerar-nos còmplices del president. Va guanyar títols però va tallar amb la tradició històrica del club introduint als despatxos l’al·lèrgia als pols del país, l’allunyament a qualsevol consideració del Barça com més que un club. Després d’uns anys funestos, a les eleccions del 2003, les nostres preferències eren per a Bassat – oponent a Gaspart tres anys abans - però en campanya vam descobrir la candidatura que encapçalava Joan Laporta, amb un grup de joves que van fer-se famosos per l’ús del powerpoint i el “cercle virtuós”. Oposats al passat i plens d’idees pel club, parlaven clar i tenien molta empenta. Aquells van ser els nostres candidats. I per primera vegada va guanyar el nostre candidat.

No cal dir que els èxits esportius han estat els millors de la història, així com la projecció catalanista del club, la reubicació del club com a estendard de país i la recuperació de l’orgull de pertànyer al Futbol Club Barcelona. No ens vam equivocar. A pesar de sortides de to i episodis en que molts no es van reconèixer, períodes que potser no haguessin calgut i coquetejos amb països que no voldríem ni recordar. I no cal dir que el passat ha quedat tan enrere que avui, a les eleccions presidencials al Barça, no hi ha cap candidat que no tingui a veure amb la candidatura laportista del 2003.

Em toca votar i tinc clar que votaré a Agustí Benedito. És el candidat que més em recorda als barcelonistes que he conegut tota la meva vida. És el que més s’assembla a aquest barcelonisme sentimental i apassionat, d’anar a l’Estadi comentant l’alineació i sortint-ne encara embadalit amb el partit. Tan barcelonista, i amb les coses tan clares, com qualsevol dels socis que s’asseuen al meu costat a la primera graderia de Lateral, com els successius companys amb els que he parlat de jugadors i equips, com el barcelonisme familiar. El que més em recorda aquest esperit inconformista i ple d’il·lusió que ens va seduir fa set anys. He anat seguint la seva campanya: els hi ha costat però hi són i quan ha pogut començar a explicar-se, molts s’han adonat que en aquesta campanya no hi ha dos candidats. S’han adonat que Benedito no és només un vot útil, sinó un vot d’il·lusió, confiança i reflex de milers i milers de socis, d’afeccionats, que no poden sentir-se propers a les baralles de club de tennis, a les sofisticacions dels acostumats a Tribuna i que no se senten còmodes parlant allunyats dels assessors. En una campanya que no es pot parlar de futbol – l’èxit fa intocable aquest apartat – només es pot parlar de caràcters i tarannàs. I m’agrada el d’en Benedito i la seva gent. Clar, fresc, amb ganes. Diumenge votaré Agustí Benedito.