Jo també vull un estat propi (III): "Esquerrovergència"

Avui he assistit a un acte de Convergència i Unió. Bé, per evitar alarmes i comissions de disciplina i garanties, m'he acostat a la conferència que ha pronunciat Jordi Pujol sobre un altre homenot de la política catalana, Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya. Desassosssegava la mitjana d'edat - algun dia hi hauriem de reflexionar - dels presents que omplien a vessar la sala.

El President Pujol més autèntic, pedagògic, divertit, saberut, humorístic, in i imitable, autocrític.. s'ha fet present a la sala, arribant una estona tard i fent esperar un public que no li ha retret, i complint amb escreix els desitjos de l'auditori.

De Prat de la Riba, "El Sr. Prat" com era anomenat amb el gran respecte que se li professava, "El seny ordenador de Catalunya" en expressió d'Ors, s'en poden dir moltíssimes coses. La seva grandíssima obra, a l'encapçalar amb més voluntat i empenta que finançament, una Catalunya, que abans d'ell era un desert polítament i estava a les besceroles nacionalment. El seu llibre centenari, "La nacionalitat catalana" de la que feia referència en aquesta anotació anterior, va ser l'obra fundacional del nacionalisme català conservador, seguint l'escletxa que Valentí Almirall havia obert amb el catalanisme d'esquerra, la seva tasca ingent per modernitzar el país i dotar-lo dels serveis necessaris pel futur i el benestar dels catalans, centrat en biblioteques, escoles, carreteres i telèfons, el fort impuls per l'ensenyament a través de les Escoles d'Administració Pública, del Treball, de Directors d'Empresa, etc, l'oferta de beques per estudiar a l'estranger, el fet de ser el primer dirigent polític d'una època preautonòmica, el comptar amb els millors homes per les millors tasques, etc..

D'Enric Prat de la Riba, que evidentment no forma estrictament part de la tradició política que jo represento, s'en poden extreure dues grans lliçons, que venen a explicar o justificar, si es prefereix, a més i a posteriori, la meva presència a l'acte.

El líder de la Lliga, partit que fundà, pensava, contradint la frase atribuïda al doctor Torres i Bages i que en certa forma el va enfrontar als sectors católics, que "Catalunya podria ser uniformista, centralista, democràtica, absolutista, catòlica, lliurepensadora, unitària, federal, individualista, estatista, autonomista i imperialista sense deixar de ser Catalunya. Són problemes interiors que es resolen en la consciència i en la voluntat del poble" i afegia "Jo podria no estar-hi d'acord amb segons quina d'aquestes Catalunyes, però no podria dir mai que no és Catalunya". La sobreposició del país per sobre de les ideologies i concepcions, ens fa pensar en visions sectàries que només conceveixen el país com la imatge del seu poder. Visions nefastes que no possibiliten un país millor, sinó un poder òmnivor i devorador, una egolàtria caníbal, i que hem de desterrar del nostre referent.

A més com deiem, Prat de la Riba, va escollir els millors homes per a cadascun dels projectes que pretenia portar endavant. A l'hora de procedir a la normalització de la llengua escollí a l'enginyer químic i lingüista Pompeu Fabra, que tenia idees més progressistes que Prat, al capdavant de l'Escola del Treball hi situà Rafael Campalans, socialista i nacionalista segons definició del propi dirigent de la USC, comptà amb Pere Coromines, de tendències separistes i libertàries, i fins tingué lloc per a persones més conservadores que ell. Aquesta capacitat d'unir al seu entorn a persones de diferents tendències polítiques o visions de la societat pel bé del país, el fet de no disgregar i enfrontar sinó unir esforços, amb les dificultats que per un polític de partit - i Prat també ho era - comporta, haurien de ser-nos presents. Sobretot en aquests moments complicats, amb relacions complicades entre partits, enemistats més que personals, incomprensions en moments de necessitat de pactes per tirar endavant, que entre tots hauriem de superar.

I ja en el cas concret d'Esquerra i Convergència, és impensable l'estat de recel i suspicàcia, quan no d'enfrontament directe i odi visceral, sobretot si tenim en compte que els pactes entre els dos partits, després dels comicis que enllaçarem, haurien de ser possibles. Ramon Tremosa obertament demanava un pacte esquerrovergent, i l'amic Pedro tampoc se n'ha cansat, encara. S'ha dit que en un país normal, l'esquerra i la dreta, o el centre-esquerra i el centre dreta, no han de pactar.. Però no estem en un país normal, per tant un partit com Esquerra ha de poder pactar amb el centre esquerra no nacionalista i amb el nacionalisme conservador. Alguns critíquen l'equidistància, la indefinició, però obliden que amb uns resultats com els que es pronostiquen, que no ofereixen una victòria clara, i amb una situació política complicada, cal tenir capacitat de maniobra, tarannà per arribar a acords, i sobretot que l'objectiu d'un partit polític, de centre-esquerra sobiranista no és lligar-se de per vida a ningú, ni ser-ne l'eco, sinó guanyar les eleccions i treballar de la millor manera pel país, des del govern amb uns o altres o des de l'oposició.

Per cert, a mode de complement aquest article de Jordi Pujol a l'Avui del passat 29 d'abril sobre Prat de la Riba.