Mundial

Aquest migdia mentre llegia els dos diaris del dia, la Vanguardia i l'Avui, amb temes de gran interés, resulta que Espanya jugava la final del Mundial de bàsquet contra Grècia. No hi falta Portugal, per allò de les "tres potècies mundials" ni és una variació d'un acudit del malaguanyat Eugenio.

L'equip espanyol ha resultat vencedor, amb el conseqüent esclat d'euforia (també a Catalunya, mireu si hi ha dictadura nacionalista!) i de la que ha participat TV3, com totes les altres televisions generalistes que es poden veure a qualsevol domicili, i això que hi ha qui encara creu que és un niu d'independentistes (dubto que ho hagi sigut mai).

A voltes als qui no ens emociona gaire tot el que envolta la selecció espanyola, sempre se'ns diu, per exemple, que aquesta està formada per jugadors catalans. També se'ns diu que aquesta Espanya és moderna i oberta, "plural" (ja fa temps que no sentim aquesta paraula de gastada que deu estar) i que no és la retrògrada i excloent del passat.

Ara bé, llegint les declaracions d'en Pau Gasol, de qui hem sabut diàriament els punts que havia anotat i els rebots que havia aprofitat amb el Memphis, aquesta imatge d'Espanya que vol pretendre representar la selecció cau a trossos. En una entrevista al diari El Mundo, l'avanguarda de l'anticatalanisme més furiós, i amb una ingenuïtat que fa reredar (perquè als esportistes catalans són als únics que a banda d'esport, sempre se'ls parla de política?) cau al parany del periodista, mostrant obedientment una idea d'estat que l'ha convertit en un ídol per les pàgines més espanyolistes de la xarxa, i que entronca amb l'ideari d'Acebes i Zaplana.

A continuació us transcric l'entrevista, publicada el passat 17 d'agost al rotatiu que dirigeix Pedro José Ramírez.

"[...] P.- ¿Ve a Cataluña jugando un campeonato mundial de baloncesto?

R.- Difícil. No sé si me gustaría porque la selección española es nuestra selección de siempre y no sé qué repercusión podría tener una situación tan delicada para todos: que un trocito que forma parte de España se quisiera independizar o tener su selección.

[...] P.- Ya. ¿Y se ve desde ahí arriba si España se está dividiendo?

R.- Y desde abajo también, ¿no? Desde abajo, desde arriba y desde todos los puntos. España tiene que mantenerse conjunta y fuerte como país. Pero, bueno, en la política es muy difícil entrar si no eres un experto...

[...] P.- Tal y como está la cosa política, ¿jugar con la selección española siendo catalán es ser un rebelde?

R.- Es lo normal. Y ahora parece que con el Gobierno se está cambiando un poquito la dirección, que era la unidad del país español, pero vamos a ver cómo se desarrolla todo. Desde el principio, se oyen rumores, pero hasta que no pase algo a mí me sigue pareciendo normal ser catalán y jugar en la sección española. A tope y para darle una alegría de verdad a todo el país."

Quan l'Oleguer, que sempre ha mostrat un perfil radicalment diferent d'en Pau Gasol, va ser convocat a unes jornades per Luis Aragonés, aquest altre gran profeta de l'Espanya del s. XXI, vaig trobar-ho d'allò més normal que hi anés i no vaig atacar-lo, com a professional que és. Fins i tot si s'hagués vist amb l'obligació de jugar al passat Mundial d'Alemanya, recordem que la legislació esportiva espanyola així ho estableix, ho podria haver trobat normal. Ara bé, és necessari que un esportista català que juga amb la selecció d'Espanya hagi de demostrat, en tot moment i en tota entrevista, un patriotisme "increbrantable" i hagi de fer proclames per la unitat de la nació? És necessari que els periodistes esportius - quin gran tema seria - inquireixin sempre als esportistes catalans sobre la seva visió del món i del país?

Això, una vegada més, fa avinent que res d'això no és normal, ni obert ni modern.

Ah, per cert com a europeu, el resultat, així com l'apassionant final del passat Mundial de Futbol, em feia guanyar sempre, no?