Retorn a la societat civil

Després de l’ensopiment que provoca la desil·lusió política, i d’un període d’ enretirada temporal, cal tornar a fer catalanisme, cal tornar a fer país. Quan més mandra ens fa, quan menys perspectives observem, quan poc ens pot oferir un país, cal tornar-hi.

Hi he estat pensant molt, de ben segur que com molta gent desorientada del món polític, amb poques esperances en bizantinismes totalment amarats de partidisme, amb una trajectòria curta, però intensa, d’esforç, de treball i de fermesa, però també d’esgotament, i ara, quan més ens necessita el país, recordant la tan cèlebre frase del President John F. Kennedy, cal que tornem a pensar que podem per Catalunya.

I jo, responen a la pregunta, torno a fer catalanisme des de la societat civil. No només retornant a la Junta de l’Òmnium Cultural de Mataró i Maresme, que també. No només llegint tot el que cau a les meves mans i escrivint en aquest bloc, que també. Si no trobant-me amb gent que té a coses a dir, amb amics amb els que durant aquests anys d’escriure i d’actuar, hem anat coneixent-nos i travant relació. Xerrant, novament, però també construint unes complicitats essencials pels nostre país.

Retorno. Esteu avisats.

Estèril

Com a fruït híbrid del creuament de somera i cavall o ase i euga, el mul o la mula és un animal estèril. Animal de càrrega, amb el perill d’ésser condemnat a la desaparició per la modernitat, la impossibilitat de perpetuar-se de forma natural li atorga un caràcter absolutament tràgic.

Tan tràgic com el paper d’Esquerra al Govern, i la impossibilitat de ser creïble quan n’amenaça la estabilitat per forçar un cop de timó. I no només pel fet que l’informe de la Secretaria d’Acció Política filtrat a la Vanguardia, i que advoca per una renegociació del pacte d’Entesa, jutgi com a únic culpable de la situació d’inacció nacional, d’impotència institucional i d’absoluta apatia en el lideratge del país, el govern de Madrid, sinó perquè en cap moment es fa ni un bri d’autocrítica, i peca d’una suficiència que fa feredat.

És evident que no poden culpar a ningú fora de l’enemic exterior, perquè si t’aturessin a pensar que els còmplices del govern amic – ara culpable – són els socis majoritaris del PSC, i de retruc ells mateixos, tot l’argumentari se n’aniria en orris. Els enemics exteriors són molt agraïts, és la seva virtut. I els redactors de tan sublim informe ni poden aturar-se a pensar-hi ni ho faran mai, perquè assumir la seva complicitat en la inacció, la impotència i l’apatia suposaria entonar un “mea culpa” del que, de cap manera en són conscients. Suposaria assumir que tota l’estratègia (o potser absoluta manca d’aquesta) defensada a capa i espasa, com autèntic dogma de fe, i origen i destí de tot el partit, és inútil, a més de falsa i buida. La més que freda indiferència, o cruel semenfotisme, amb que ha entomat el cop el principal partit del Govern d’Entesa, és la prova fefaent que una vegada més ens trobem amb un gest del tot inútil d’una direcció destarotada.

El sectarisme visceral, l’assumpció d’una unitat de destí en allò universal amb el Partit Socialista i l’absoluta certesa d’estar-ho fent tot bé són els pilars sobre els que reposa l’actual direcció d’Esquerra, que com les mules és tossuda en el seu diabòlic camí que segueix a ulls clucs sovint desorientada i sense brida, que carrega amb els pes de les seves errades sense ser-ne conscient, estant condemnada a la desaparició, i que per sobre de tot, d’ella no en pot néixer res, puix és absolutament estèril, en el gest i en la paraula.

Ensenyar la ciutat

Els mataronins som de mena complicats. O almenys molts de nosaltres. Ens passem tota la vida buscant pegues a la nostra ciutat - la trista pèrdua de racons històrics i el nyaps que els han substituït, la manca d’una vida cultural prou rica i dinàmica, l’enveja que ens provoca la vitalitat d’ altres viles catalanes, l’amor-odi que ens desperta Barcelona, tan propera i tan estranya– però no podem pel món, que acabem comparant, fins i tot l’incomparable, amb Mataró.

Deu ser un com un amor que només descobrim en la distància, la distància que necessitem per no ignorar l’amant de la que secretament estem enamorats.

Fins que un bon dia has de presentar Mataró a una dama que la desconeix. I t’hi capfiques. I intentes fer el millor possible aquest ofici estrany de Cicerone. Ensenyar la ciutat. Ensenyar, tot passejant, una ciutat que no té ni una catedral imponent, però que té una Basílica de Santa Maria de la que en celebrem el mil·lenari; ni unes ancestrals muralles o un barri antic, de carrers estrets i costeres empedrades, però que té les Places i els seus preciosos carrerons; que no té un elegant bulevard, però gaudeix de la Riera i la Rambla... i la Casa Coll i Regàs, i el Carrer Barcelona amb les seves cases barroques, i una història llarga i densa... Romana i gòtica, barroca i modernista, amb el mite fundacional del primer tren d’Espanya, i la festa de les Santes, amb el mar i el cel blaus que donen i han donat tanta vida a la ciutat. Una ciutat, et vas adonant, que fa goig ensenyar tot passejant.

I així comences a engrescar-te, i tu tornes a ser conscient que estimes aquesta terreta on el concepte de pàtria es fa singular, concret i tangible. I l’amiga que mai havia estat a Mataró, que ve d’allà on van venir Juliana i Semproniana, se’n torna cap a casa, amb molt les imatges d’una ciutat que tu més o menys li has fet prendre. Sol, cap a casa, comences a pensar que sí, que els mataronins som complicats en això de l’amor.

Escriure, llegir i xerrar

Escriure requereix un estat de l’ànima que fa dies que no tinc. Em demanen que escrigui. Amb insistència, amb generositat, però amb interès. Ho intento, tinc un munt d’arxius començats: Esbossos, idees que surten frisant, però a les que manca l’embolcall d’un bon text. Els hi falten bons adjectius i una colla de ben posats adverbis. Dono voltes a un tema, sense que sorgeixi la inspiració. M’aturo i llegeixo, convençut que mai faré res sense l’ajuda de mestres. I retorno a la idea que si vull escriure un mot, primer n’he de llegir els de molts altres.

Però les novel·les també pressuposen un estat d’ànim que fa dies que no tinc. Llegeixo Montagine, el mestre. I acabo de comprar els Pensaments de Joubert que tan agradava al mestre Pla, recomanat per l’amic E.V. Ell també em demana que escrigui, que posi per escrit els meus pensaments. Però, i si fos justament, un cert relaxament, un canvi en la rutina, l’absència de pressa i massa temps lliure sobrer, el que m'impedeix d'escriure?

Xerrar, si que no em falla. Potser oportunitats de fer-ho de forma coherent, no me’n sobren, però qualsevol visita o proposta de cafè rep una bona ració entusiasta de conversa. Potser aquest oci indesitjat, aquesta pausa necessària, aquesta manca absoluta d’estrès, que estressa l’ànima més assossegada, només té com a objectiu consagrar-me definitivament com un i absolut xerraire. Estic content, posats a fer Josep Pla també se’n considerava. I considerava que tampoc tenia imaginació.