Francesc Cambó i el seu nét

Una de les notícies polítiques de les darreres setmana ha resultat ser el fitxatge d’Ignasi Guardans pel Ministeri espanyol de Cultura. El nét de Francesc Cambó i Batlle, dues vegades ministre amb Maura, esdevenint Director General de Cine.

En principi cap però s’hauria de posar al fet que un polític d’un partit formi part d’un govern de signe oposat. En un estat ideal de coses és l’exemple de transversalitat i pluripartidisme. Els exemples de Barack Obama mantenint al republicà Robert Gates com a Secretari de Defensa o els de Sarkozy nomenant Ministre al socialista Bernard Kouchner o demanant parer als, també membres del PSF, Jack Lang o Michel Rocard, en serien bons exemples. 

Ara bé, no sé si aquest ha estat l’esperit de l’entrada al govern, en un càrrec de tercer nivell, d’Ignasi Guardans. I més quan, tot just ser nomenat, el nou Director General del Instituto Cinematográfico y de las Artes Audiovisuales, es despatxa amb unes declaracions on alertava “d’un feixisme català” i parlava “d’un totalitarisme catalanista”, impròpies d’un polític que passa per seriós, moderat i curós amb les formes, impròpies de qui s’autodefineix com a catalanista militant en un partit nacionalista i, evidentment impròpies d’un alt dirigent del Ministeri de Cultura espanyol. En tot cas serien pròpies del sector més radical de la UPD de Rosa Díez, i dels representants de l’anticatalanisme més rampant. 

Però a més, aquestes paraules que provoquen una profunda tristor. Tristor perquè les pronuncia el nét d’un dels polítics clau del nacionalisme català, amb el que suposa tot plegat d’indigència intel·lectual i desconeixença de la seva pròpia família,  i tristor perquè sembla constatar el que alguns dels seus crítics ja anunciaven, l’intens ressentiment que fa de motor del seu actuar polític. Només dos motors mouen la humanitat: l’amor i l’odi, l’estimació i el ressentiment, i sobre aquest darrer sovint no s’hi construeix res de bo.

Potser que recuperem les Memòries de Francesc Cambó, recentment reeditades en edició de butxaca, i descobrim la complexitat del dirigent de la Lliga, que en entrar al govern espanyol ho feu als Ministeris d’Economia i Foment, que feu molts diners i en destinà molts a la cultura del país i al saber, i que visqué amb tota la intensitat, sent fins i tot capaç d’escriure unes memòries com aquestes, llegant un munt de pensaments i idees, frases d’entre les que sobresurt aquell “Monarquia? República? Catalunya!”.

Darwin no sé que deia de l’evolució en les famílies apassionades per la política, però en aquest cas la comparança entre l’avi i el nét, no sé si és odiosa, però segur que és impossible.

Sant Jordi

Bon dia de Sant Jordi!

Si no heu llegit Incerta Glòria de Joan Sales, tot un clàssic de la nostra literatura i la gran novel·la catalana de la guerra, us recomano que aprofiteu per comprar-lo, regalar-lo, llegir-lo. Si fa temps que ho vau fer, retorneu-hi. I si us va agradar, compartiu-la.

En aquesta "uncertain glory of april day", recordem aquella frase pronunciada per un dels protagonistes de la novel·la de Sales: "l'amor, que com tots sabem és un crim, allò que té de més desagrable és que no el poguem perpetrar sense còmplices.."

Les receptes d'en Pepet del Gel

Als  dissidents se’ls silencia. Se’ls escanya. Se’ls  calumnia o se’ls humilia. Nosaltres som els bons. Ells els dolents. L’independentisme és el que fem nosaltres, que – evidentment – som els únics independentistes. I fora de nosaltres, no hi ha espai.

Els dissidents estan venuts a l’or de la oposició. O directament treballen per ells. Són de dretes, fascinerosos intrigants, la cinquena columna.  Maleïts feixistes!

Els dissidents volen destruir-nos. Són uns traïdors. Cal unitat, disciplina, força. Avall amb els traïdors! Calen expulsions, purgues, judicis sumaríssims! Gulag!

Si el dissident proposa, cap idea és útil. Si el dissident és mou és per destruir. Si el dissident se sent incòmode, se’l convida a marxar! Nosaltres no volem que marxin, però si finalment ho acaben fent, es tracta de quelcom inevitable!

Avall amb els traïdors!

Aquestes receptes,  convenientment endolcides, són el manual d’instruccions polítiques de Josif Stalin, conegut per aquí a la seva època com a Pepet del Gel. A mi no m’agraden gens. No  m’agraden les organitzacions que funcionen així. Ni partits, ni associacions, ni clubs.

Doctor, que em passa? 

Flâner*

Per reprendre aquesta secció, un cop superat un parèntesi indesitjat, no hi ha un plaer més indicat i precís que estirar un xic més l’estat vagarós en que un sembla trobar-se un i sortir al carrer a badar, a deixar-se portar, tot passejant sense rumb, gaudint del gust de la primavera que tot just sembla que es desperta i, sobretot, no fent cas ni al rellotge ni a la brúixola.

La llengua francesa té un verb especialment indicat per anomenar aquest desig de no trobar rumb al caminar: flâner. I qui gaudeix especialment d’agafar abric i claus de casa, i sortir al carrer, i tot travessant carrerons i places, aturant-se davant de cada olor, gust, visió o so que el tempti i li cridi l’atenció, tot trobant un gaudi interior i secret en aquests segons de banal  distracció, assaborint el temps i no tenint pressa ni cites que complimentar, ja pot dir que és un autèntic flâneur.

Tot i que no serà mai un autèntic flâneur d’allà on sembla que nasqué el mot, de boulevard de París, amb el vespertí i una bagette sota el braç, qui practiqui de forma habitual aquest plaer  - que a la llarga pot conduir al vici i la perdició – al cap del dia podrà fer recompte de les descobertes, d’antics records que encara es guarden i als que mai prestà atenció, d’aparadors curulls de traços fantàstics i lletres imprescindibles, de rostres amables o esquius que s’emmirallen al seu caminar de badoc o d’estelles de bellesa o corrupció que li obstaculitzen el camí.

Poc a poc, i sense notar-ho, l’esperit del flâneur s’anirà  eixamplant, fins a ser conscient que el fet d’anar d’un lloc a l’altre – dins dels carrers ben coneguts de la seva ciutat o en els acabats descobrir de qualsevol altre lloc  – no té la més mínima importància davant del plaer de deixar-se portar  amb els ulls ben oberts i l’orella ben atenta, que el camí més plaent no és mai el més curt i que una drecera mai no aportarà als sentits al que un llarg passeig.

Flâner tot un plaer. 

*Article publicat al número d'abril de Valors, dins de la meva secció Plaers de ma vida.

Josep Pla per parlar de tots nosaltres *

L’Enric Vila i en Quim Torra m’han demanat que presenti aquest acte, i en primer lloc els he de donar les gràcies. Però no em puc quedar aquí.Quan un té la sort de poder compartir taula amb l’Enric, aquest encuriosits i bon amic, és de justícia que expliqui com s’ha arribat fins aquí.

Tot comença gràcies a un llibre. Un altre llibre. Un llibre provocador, al que potser alguns no s’hi van acostar, o s’hi van acostar amb precaucions:Lluis Companys, la veritat no necessita màrtirs. En ell el President de la Generalitat és jutjat severament, tot el severament que el pot jutjar un català sense utilitzar aquest judici pels interessos espuris que volen destruir-nos com a país.

Ara, com ens avisa el mateix Enric al epíleg de l’obra, si potser es despietat, ho és amb el Companys-mite i els seus glorificadors, no amb el Companys-persona. O potser perquè ens endinsa el Companys-polític en tant que persona, ens descobreix que l’utilitzaren, l’aïllaren i el criticaren ferotgement, per acabar-lo fent sant. “No podien fer altrament, amb algú que, a la fi, i malgrat les equivocacions, va tenir més coratge que la majoria d’ells.”

Tot i que a dia d’avui, l’Enric em permetrà que desvetlli que m’ha confessat, que descarregaria els neulers de la crítica demolidora, si d’aquí uns anys, a algú li interessa conèixer la figura del President de la Generalitat republicana, en totes les seves cares, haurà de llegir “la veritat no necessita màrtirs”. D’aquí uns anys, serens i amb el mites d’urgència convenientment reposats, la seva lectura serà necessària.

Però bé. Encara no ens coneixíem de res amb l’Enric. I em sembla que en Quim Torra llavors ni pensava que es dedicaria a la investigació de la Catalunya impossible i al noble ofici de l’edició.

Jo llegia el blog del que llavors considerava un provocador sense escrúpols. Utilíssim, però que sovint feia ruboritzar amb el seu estil de ràfega per encertar el tret precís.

I fruit de la profunda sotragada que em va produir "Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs”, em vaig atrevir a escriure-li. Li explicava el calfred que havia tingut, la profunda descàrrega que m’havia suposat la lectura del Companys. És possible que només siguin útils els llibres que et produeixen aquesta sotragada, i per això ho vaig voler compartir amb ell. I no només això, sinó que em va contestar i va publicar aquell missatge que entre nerviós i amb vergonya li havia escrit.

I jo continuava llegint-lo. Per exemple, recordo molt bé, unes notes que parlaven del periodisme d’abans de la guerra, i que ens va situar en el camí que ens ha portat fins avui. Perquè si una cosa va produir el Companys, és que encara em va interessar més aquest període de la República, i els anys que la precediren, aquesta Catalunya en un moment fonamental del país. La contradicció entre cosmopolitisme i nacionalisme, entre popular i elitista, entre frivolitat i compromís. O potser la complementarietat d’aquests conceptes. En la nota al blog de l’Enric es feia referència a Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Eugeni Xammar, Irene Polo, Gaziel, Josep Maria Planes, Antoni Rovira i Virgili, ... A la seva vida trepidant i al seu país, i a com van ser destruïts o silenciats per la foscor de la guerra i el franquisme.

I aquí és on apareix un segon llibre. I no és de l’Enric sinó d’en Quim Torra. La meva sorpresa quan vaig descobrir un senyor que s’havia apassionat tant amb la vida d’un periodista d’abans de la guerra, un autèntic geni del periodisme i un monstre del país, que havia fet promesa de dedicar-se a escriure un llibre sobre la seva vida, va ser immensa.

I admirat per la dèria d’en Quim, me’n vaig a la presentació del seu llibre "Periodisme? Permeti'n! La vida i articles d’Eugeni Xammar", a l’Ateneu Barcelonès, decidit a coneix-se’l . I resulta que l’Enric Vila és l’autor del pròleg – que ja dóna algunes pistes del que serà el llibre que tenim avui entre mans – també hi és. I llavors hi parlo per primer vegada en directe, amb tots dos.

I no només en Quim va escriure un llibre, sinó que a més va canviar de feina – és advocat com jo – i es va consagrar a editar. I a editar l’obra d’aquella Catalunya impossible, com ell li agrada d’anomenar-la. D’aquells homes – i una dona – cultes, viatjats, moderns, catalanistes, vitals, que van fer rics La Publicitat, la Veu, El Bé Negre, Mirador, etc., i que amb la seva ploma van intentar llegar-nos un país i una llengua.

I vet aquí que l’Enric està acabant un llibre que li edita en Quim, i tots dos em demanen, gairebé sense conèixer-nos massa, amb aquesta espurna d’il·lusió que posen en tot el que toquen, que el presenti aquí on som ara. I això és l’excusa per xerrar, com aquest gran xerraire i curiós que va ser Pla. Tot i que això, ja és una altra història. Però hem xerrat, i hem xerrat del llibre que avui tenim sobre la taula.

Un llibre de l’Enric Vila, un llibre sobre Josep Pla. Però no, no és una biografia de l’escriptor empordanès canònicament escrita. No. Ni tan sols és una biografia. Penso que és un dietari de l’Enric, de la seva dèria literària, la seva mania d’escriure, una obra literària de l’escriptor Enric Vila, on se’ns parla de Pla com el seu mestre inspirador i el qual se’ns presenta, contràriament a tots els tòpics existents i assenyalats, com un autor català que, en plena postguerra, es consagra a la salvació de la seva llengua, en que veu l’única manera de salvar el país enmig de la brutícia del franquisme, i per tant escriu i escriu, punyentment tot i que això li suposi mals de cap i problemes amb la censura. Tot i que això li suposi, a un home desapassionat – que no ho fou tant-, moderat - que no ho fou gens – però si preocupat pels diners i pel seu ofici d’escriure, haver de fer el paper de “pagès amb boina” que davant dels espanyols es fa el simpàtic. Això sense defugir les seves primerenques relacions amb allò que se’n va dir els catalans de Franco, amb la Vanguardia – el retrat-relat sobre els Godó és clarivident!-, amb les dones - que li interessaven moltíssim! -, i on se’ns parla de la dona més important a la vida de Pla, l’Aurora, a qui coneix com a prostituta que exercia aquí Mataró, o d’un deixeble que no va ser, Nèstor Luján, curiosament també nascut en aquesta ciutat.

És a dir, se’ns parla de l’Enric Vila i se’ns parla de Josep Pla. O més ben dit per parlar de si mateix, parla d’en Josep Pla, l’heroi – com una mena de Dartagnan, de John Wayne – de l’Enric escriptor. Un escriptor que escriu també perquè té una idea de justícia, i té un poc d’heroi i un poc d’escèptic, i que vol que sigui de tots nosaltres, perquè l’Enric Vila vol que parlar del nostre país, i de la nostra llengua, i de tots nosaltres.

*Text de la presentació del llibre "El nostre heroi, Josep Pla" de l'Enric Vila, feta a Mataró el 31 de març.

L'amic Cinto Amat, en parla al seu blog.