Te m'apareixes en somnis

Sempre he cregut en el poder evocatiu dels somnis. Sovint però, de nit se m’apareixen deformacions del dia passat, problemes que m’han acompanyat al llit, fets angoixosos. El pitjor i el millor de nosaltres se’ns apareix quan menys control tenim sobre la nostra consciència. O potser per això, mancats de consciència ens deixem anar.

Avui però te m’has aparegut en somnis. De primer te m’apareixies molt estranya, i després encara eres menys tu. Però de segur que ho eres. Ho sé, et reconeixia. Corries, corries amb molta lleugeresa, tot fent esport, i jo esmaperdut darrera teu, tan poc acostumat com estic a la gimnàstica. Cada vegada que perdia l’alé, tu em donaves motius d’esperança, cada vegada que havia de parar tu em reptaves a córrer més.

També m’animaven els altres, tot em feia creure que l’èxit era qüestió de saber combinar la velocitat, la rapidesa, l’absolut domini del temps amb la tenacitat, la confiança i el determini. Sempre he cregut en el poder simbòlic i premonitori dels somnis, i estic segur que quan pugui hauré de seguir aquests clars propòsits apresos corrent darrera teu, darrera del teu somriure absolutament burleta que em reptava a portar al límit les meves forces. Però ara no puc, és evident.

I fins i tot en el somni no sabré mai si t’atrapava, tot just quan mirava al meu darrera per sentir l’escalf dels meus amics, ha sonat el telèfon i m’he despertat. Ja no hi eres.

El viatge en el temps (Article publicat a Valors)

La porta d’entrada a una altra època pot ser qualsevol excusa: un llibre comprat a un llibreter de vell on el seu propietari hi deixà un ex libris, unes fotografies familiars tretes a l’atzar del seu àlbum o qualsevol andròmina heretada dels avis... Tot es qüestió de capbussar-s’hi.

A partir d’aquí el viatge transcorrerà a partir de pel•lícules d’època i clàssics en blanc i negre, tot combinat amb novel•les històriques i poemes antics: Veurem passar davant nostre Marc Antoni i Cleòpatra amb els rostres de Richard Burton i Liz Taylor, les paraules de Shakespeare i els versos de Kavafis; veurem passar dames i cavallers, cants de trobadors i cròniques de reis conqueridors; veurem renàixer les arts i les ciències, Leonardo, Rafael i Miquel Àngel Buonarroti pintaran, crearan i somniaran; ens il•luminarà el segle de les llums, pensaran els francesos i els alemanys, i entre Mozart i Beethoven posaran totes les notes de la música fins a la Revolució; Finalment lliscarem pel XIX, entre les Annes Karenina i Ozores, l’òpera italiana i els invents. D’aquesta belle èpoque efímera i delicada, de seguida ens en despertarem, entre una guerra i l’altra.

Sense la màquina de Wells, sense el De Lorean de Retorn al futur, podrem anar amunt i avall en la història, amb el poder de la imaginació, amb l’arma de la evocació. Feu-me cas, proveu-ho! Qualsevol objecte, paraula, nota o record us servirà.

Però recordeu, després d’un llarg viatge, després de qualsevol aventura –i més si ens n’anem a visitar les antigues civilitzacions o l’època dels descobriments – cal tornar a casa. Centrar-nos en el nostre dia, en el nostre quefer, en la nostra època. Evocar, imaginar, somniar i fins i tot admirar és permès. Però sempre hem de tenir clar el nostre temps. Perquè viatjar en el temps sigui un plaer.

Publicat originalment al número de novembre de la revista Valors, dins la meva secció "Plaers de ma vida".

Volen sang

Quan la majoria d’articulistes i tertulians posaven el crit al cel quan Fèlix Millet no era enviat a la presó, en un arrest de caire preventiu, sabem que en realitat el que volien era sang. Sang, és a dir manilles, humiliacions, tricornis i furgons policials. Estil Garzón.

Garzón, l’heroi mai prou ponderat del progressisme difús espanyol, ha realitzat un dels seus shows habituals. Com em deia avui un amic, només faltava que hagués vingut a Catalunya a dirigir l’operatiu com quan tancava Egunkaria. És probable que els detinguts surtin aviat al carrer,i acabi com totes les garzonades en res. Però de moment, ja hem enviat la Guàrdia Civil a detenir el qui convertí els Mossos d’Esquadra en la Policia de Catalunya. De moment ja han sortit altra vegada totes les mòmies que avui se senten joves tornant a focalitzar el seu odi en la persona de Jordi Pujol. De moment ja han sortit els veïns més esqueixats – que tan podrien ser de Majadahonda com de Santa Coloma – a dir que tots els polítics són un xoriços. De moment, esmorzarem, dinarem i soparem amb les imatges del furgó policial que traslladarà els detinguts a l’Audiència Nacional.

I tant qui siguin i el que hagin fet de bo Prenafeta o Alavedra en el seu passat polític, fins i tot tan és l’entitat de l’acusació d’avui, el que el públic desitja i els tertulians reclamen és fer passar a la persona per la vergonya, per l’escarni, per la humiliació. Som a Europa, sinó em temo que tornarien els actes de fe, els linxaments i les execucions públiques.

Facin tot el show que vulguin si els agrada, però d’això, sisplau, no en diguin justícia, perquè aquesta comença per la presumpció d'innocència.

Qui prodest?

Vaig rebre la notícia de les detencions amb alarma. Han estat detinguts en una mateixa operació un alcalde socialista de la Barcelona metropolitana i dos vells patriarques convergents, per ordre del jutge de l'Audiència Nacional Baltasar Garzón. L'escenografia ha estat la mateixa que els nombrosos detinguts en el cas Gürtel entrada policial a les administracions, tricornis i càmeres buscant els detinguts emmanillats.

Sempre que hi han trames de corrupció política, periodistes i membres de partits es freguen les mans i rumien, a qui beneficiarà? Però en aquest cas, per carambola, surten exquitxats socialistes i convergents, amb un esquema dels dos costats de la Plaça Sant Jaume pretripartit. I no és gens clar qui cobrarà els rèdits del deprestigi que com a país ha caigut sobre nostre. Ara ja som com el Ejido, com Marbella. Cap superioritat moral, cap tipus de valor per a aportar a la col·lectivitat, cap referència, ens les hem deixat prendre sense protestar. Fa temps que juguem fort per l'ensorrament, i mentrestant continuo pensant, qui prodest? A qui beneficia tot això?

Nostra Senyora de París

Esgotat mental, física i sentimentalment Víctor Hugo finalitza “Nostra Senyora de París” l’any 1831. D’aquesta tragèdia medieval a l’entorn de la Catedral de París se n’han fet moltes versions, entre elles una de protagonitzada per Anthony Queen i Gina Lollobrigida i una de dibuixos que fou la darrera pel•lícula de Disney que vaig veure.

En aquesta història sensual, tenebrosa, violenta, passional i humana, s’hi explica sobretot l’atracció que produeix en tres homes, en tres caràcters i vides totalment diferents, la bella gitana Esmeralda. A través d'ells Hugo explica de forma universal les tres úniques formes que un home pot estimar una dona.

L’un és Quasimodo, esguerrat, sord i geperut campaner de Notre Dame - un ésser absolutament llastimós - representa l’amor impossible de fer realitat, però per això no menys intents. És pura fantasia i confusió de compassió i tendresa.

El següent és el seductor Capità Febus de Châteaupers, només interessat en ella com un trofeu, com una guirnalda més per lluir, un capritx d’una nit. L’atracció en Febus és pel pur plaer sexual, encara que això faci trontollar la paraula donada i el compromís contret.

El tercer és el més interessant, i alhora més malèvol: l’ardiaca de Notre Dame Claude Frollo, que sent per Esmeralda el desig que produeix allò prohibit i mira d’usar el xantatge que permet el poder. En ell mai se sap si la seducció és pura cobdícia o Esmeralda li ha trastocat els vots.

Tots tres homes som nosaltres mateixos quan hem estat davant d’una dona: Hem estimat com Quasimodo, pacient i desesperadament sense cap fortuna; hem jugat com Febus, amb total frivolitat i no tenint en compte a ningú més que els nostres instints, i hem embogit com Frollo, sent capaços de perdre-ho tot per aconseguir-la. I mentrestant elles, com la bella Esmeralda protegida pels murs de Nostra Senyora de París, només anhelen la seguretat que permeti els somnis romàntics.

Desencís

Ser jove comporta haver de passar per unes etapes – absolutament – necessàries de desil•lusió i caiguda de mites. Potser et fas gran, o potser comences a ser massa escèptic, quan ja no tornes a casa amb la brillantor als ulls després de conèixer algú que t’encisa amb les seves sorprenents paraules o amb la seva aparent bonhomia. Comences a conèixer la maduresa i la soledat quan aquest algú ja no ocupa els teus pensaments durant una setmana, i ja no esperes amb delit que et truqui o et permeti de reprendre la conversa que vàreu abandonar cap al tard.

Però encara em passa tantes vegades! Que aquell qui en qui veies un confident, un company o un referent, resulta ser un personatge secundari més del gran teatre del món! Que aquell qui sense conèixer veneraves, resulta ser força més fosc que no pas la llum que et cegava!

Massa vegades ha aparegut en la meva vida el desencís després de les coincidències evidents, dels secrets revelats. Massa vegades m’han pres el número, m’han dat gat per llebre, m’han venut duros a quatre pessetes i m’han fet participar en un ball de màscares. I sempre hi torno. Per moure’m amb el cor massa vegades he ensopegat amb el desencís... potser té un raó justament el meu més antic i estimat amic quan diu que per no passar per aquest dolorós tràngol has d’evitar fer-te’n cap d’il•lusió. Però ja ho dic, sóc un poc sentimental i no puc evitar deixar-me portar per l’encís, per la màgia.

El meu Raval (Article publicat a El Matí Digital)

Li diuen Raval, oficialment fou el Districte Vè i Paco Madrid el batejà com a “Barri Xino”. Cada tarda, sortint de l’Ateneu travesso les Rambles cap a Tallers i m’hi endinso. Tot just a la cantonada el Boadas, encara per descobrir, i dos portes enllà Can Castelló d’on provenen les variacions Goldberg i La Traviata. Cada dia travesso el carrer Tallers per anar a la meva nova universitat.

Sovint baixo fins a Carrer Elisabets passant per Bon Succés i no puc resistir la temptació d’entrar a la Central. Enllà del Macba, els carrers Ferlandina, el Tigre, la Paloma i el dedicat a l’aragonès Joaquín Costa on hi conflueixen simbòlicament el teatre Goya i el Centro Aragonès.

Si he pogut sortir de la llibreria sense res a la mà, i sempre que em ve de gust, m’escapo a berenar a la Granja Viader, on – de nou – sembla que el temps s’aturà quan inventaren el cacaolat. Sortint de can Viader, carrer Xuclà avall enllaço amb carrer del Carme – fitat per l’Església de Betlem, on cada Nadal s’hi demostra que vol en dir en pessebrisme l’Escola de Barcelona – i el ressegueixo fins a la Biblioteca de Catalunya, entrant pels patis de l’Institut d’Estudis Catalans i la Reial Acadèmia de Medecina.

Sortint de la Biblioteca pel carrer de l’Hospital, a mig camí el Teatre Romea – dels primers que vaig trepitjar - i al seu costat la terrassa del Mendizabal on prenent una canya pots absorbir material per tres articles. Un cop a les Rambles, la mirada com buscant Colom se te’n va al Liceu, però avui no hi ha funció, i cal tornar amunt. Els turistes formiguegen pel Mercat de la Boqueria, i entreveig el Pinotxo oficiant darrera la divertidíssima i minúscula barra.

Aquest és el meu Raval, i teniu raó si em dieu que no baixo a Santa Mònica, ni passo per Robadors o Sant Ramon, racons de la foscor, de la degradació i de la notícia luctuosa demà oblidada, però prefereixo continuar sent un sentimental que creu possible descobrir la bellesa efímera entre tantes espines d’aquest barri, on hi ha fins i tot un carrer dedicat a l’Abat Safont, a tocar del romànic Sant Pau del Camp.

La falla de València

El País Valencià, m’ha anat apareixent de forma sorprenent cada dia des del partit del Barça a Mestalla. El nombre exponencialment creixent de valencians a classe que formen ja un petit nucli; un intranscendent comentari sobre Vicent Blasco Ibañez que dóna peu una preciosa confessió amb l’E., amb un final on ens acompanya un amic seu valencià; haver fet de cicerone de l’Ateneu per a una suecana en un dia de gossos, per finalment assistir al lliurament d’un premi d’assaig a un treball sobre la relació del País Valencià i Catalunya, són massa casualitats, i començo a neguitejar. Qui sap si visc en un espiral diabòlic ple de valencianitat!

I just quan encara ressona tot això i visites de l’Horta, l’entrevista a l’Albinyana al Temps i ecos d’una delirant i irreverent versió de l’himne regional, em ve al cap – com una primera idea - si no s’haurà escrit tant sobre la relació entre ambdues terres com sobre la relació entre homes i dones, trobant-nos tant perduts en tots dos casos, i sense poder ni saber fer res més enllà de topar una i altra vegada amb la mateixa pedra.

Atrapat en el temps

Alguns dels lectors potser ja s’han avorrit de certes evocacions. Cansats, es deuen pensar que escric massa entabanat per una nostàlgia absurda, que estic atrapat en un temps que mai he viscut i, que a cops de citar-lo, he acabat idealitzant. Em retrauran, certament, que no visc el present, que no gaudeixo els temps que m’han tocat viure i que m’entesto a fer veure que no han passat els anys. Qui saps si és cert, que em deixo portar pels pocs reflexos que queden d’una època d’incerta brillantor, que com diu M. vam néixer massa tard o que, potser, com diu l’amic Quim Torra, definitivament som d’una altra època.

Però no ben bé. Existeixen els mites, i un ingenu dandisme. L’Ateneu i el gust pels clàssics. Devoció cap al Noucentisme i un punt de romàntic amor per la vella premsa. Però com ja va quedar dit, - i el malgrat tot l'afegeixo jo - som fills del nostre temps.

No podem marxar dels nostres dies com en el cotxe de “Retorn al futur”. Els de la meva generació i jo, som fills d’internet i la velocitat, fills d’un temps que la pacífica democràcia ha tornat menys vibrant i elèctric però segur i confortable. Fills també de Tv3, les discoteques de tarda i Quim Monzó. De Shakira, un gran Barça i la fortalesa a l’habitació, i no sabríem viure en cap d'altre moment. Som els fills d’uns temps que deuen ser ja un poc nostres com aquells llunyans vint i trenta ho van ser dels trepidants fills de l’auto i el canotier, de les cigarretes i el compromís polític combinat amb la joie de vivre. Ells i nosaltres, fills, al cap i a la fi, dels dies en els que hem nascut i ens ha tocat fer-nos grans.

Un home comença Guerra i Pau davant meu

Un home comença Guerra i Pau davant meu. L’edició – en català – és nova, llueix magnífica i sembla acabada d’estrenar. Em produeix gran impressió aquest home de moviments compassats i cap estridència. I a més obre per primera vegada el llibre de Lev Tolstoi davant meu, aquest acte tan íntim com és llegir les primeres paraules d’una gran obra, es produeixi en la meva presència.

Cap xiscle hauria de pertorbar la màgia d’aquest instant, ben emmarcat en la seva indumentària impecable i les seves maneres parsimonioses, però anem en un vagó de tren, i l’escena no pot evitar l’ambient sòrdid que omplen uns adolescents cridaners amb mòbils que no callen mai.

L’home comença Guerra i Pau i jo me l’imagino vaguejant pels salons dels palaus. Té planta i aparença per ser-hi i entrelluco les seves refinades galanteries amb les dames i les circumspectes converses amb oficials i nobles. Sempre en francès com s’esqueia entre la gent distingida de Rússia, a l’època de les guerres napoleòniques. En francès lluitaren els russos contra Napoleó, i al final fou el General Hivern el qui retornà vencedor.... Però això, ja és una altra història.

Ahir em vaig trobar l’home que començà Guerra i Pau davant meu a la Biblioteca de Catalunya. De nou la seva gràcia indumentària: americana de tweed i camisa clara amb corbata de roig intens. Enmig d’aquell panorama d’estudiosos els quals la ciència ha fet descuidar el més bàsic sentit de la combinació, me l’imagino de nou en una altra època... Potser és per les lectures que jo hi feia, però sospito que la seva gràcia i el seu impecable sentit de l’elegància que no desentonarien a la Belle Époque.

La impossible revolució des de dins

Abandoneu tot esperança. Tots aquells qui entreu a un partit polític i vulgueu mantenir idees pròpies esteu perduts: Heu vist en Maragall, que mentre els va ser útil com a pàtina catalanista i il•lustrada li van perdonar el cap quan tantes ganes li tenien. Heu vist la gent del Matí, que han mantingut els debats a dins i han estat fidels, fins que s’han cansat que els assenyalessin la porta. Heu vist en Carretero que amb valor i empenta va intentar un viratge a la desesperada i no van parar fins expulsar-lo. I heu vist la Nebrera, que ni amb intel•ligència i elegància ha aconseguit la revolució des de dalt a la que aspirava.

Els partits actuals no són clubs de la Revolució, tertúlies dels ateneus o conspiracions de primers de segle. Són galeres a tot vent que llencen al mar qui no rema al so del tambor, encara que el capità sigui un inepte com en la majoria de casos. No volen debat, ni opinió, ni crítica ni idees. Potser generalitzo, però per sobreviure no ho poden permetre.

Per això, quan senyors de bona fe demanen un canvi de model electoral i alguns idealistes entren en un partit amb la intenció de canviar el sistema des de dins, topen amb la cruel realitat: els partits ni volen ni es deixaran canviar mai. Només un fatídic col•lapse – davant del que ja no hi haurà excuses - portarà regeneració. Serà massa tard, i recordant al Príncep de Salina, els guepards, els lleons, els gats salvatges hauran estat substituïts per xacals, per hienes.

Catalunya però, sempre s’entendreix amb els lleons ferits, amb els guepards escuats.

Venedors d'elixirs

Som un país que recorda al Far West per la quantitat de venedors d’elixirs, de predicadors i bruixots indis que hi campen. A casa nostra hi tenen terreny adobat, portin la solució miraculosa a la crisi que cap economista ha pensat, ens apel•lin a descobrir qualque racó del nostre interior desconegut o bé ens vulguin ensarronar amb una munt de supersticions. Els nous quiromàntics sempre porten apuntada la recepta: fortes dosis de psicologia barata, mixtura de misticisme i orientalisme, un polsim de converses de cafè i sobretot tòpics new age, que per molt moderns que vulguin fer-los passar, són d’un carca que embafa.

Els trobareu arreu. A la Contra de la Vanguardia, als estants de les llibreries i als programes budistes de la ràdio. Ja que tenim uns valors esmaperduts, els pobres desconcertats ens acabarem creient, per cansament, aquests engalipadors professionals. Sorprèn la capacitat de penetració que tenen, fins i tot en aquells de qui esperàvem un grau més de profunditat, i ni un minut a perdre davant dels “trilers” i les estàtues humanes de les Rambles.

Segurament morts Plató i Déu, estem necessitats de consol, de belles històries que ens justifiquin o ens ensenyin camins, que a voltes ens mortifiquin o que ens facin creure que hi ha alguna cosa més enllà de la sordidesa del nostre entorn, i pels de sempre actuï de bàlsam contra qualsevol desig de sortir de gàbia. Ara ben bé que per arribar a empassar-se segons quina faula, no hauria calgut tanta tenacitat en fer sortit al poble de l’obscurantisme. Perquè ja ho va dir G.K. Chesterton: “quan l'home deixa de creure en Déu, el problema no és que ja no cregui en res sinó que s'ho acabi creient tot”.

Cal que tot canviï, perquè tot continuï igual

Sembla ser que Giuseppe Tomasi Princep de Lampedusa es va inspirar en el seu avi per crear l’immortal protagonista del Gattopardo, el Princep Fabrizio de Salina, noble del Regne de les Dues Sicílies, d’antiga família, intel•ligent, madur, atractiu, culte i sabedor que el seu món s’acaba i en neix un de nou, en el qual “cal que tot canviï, perquè tot continuï igual”.

Al vell casal de Don Fabrizio a Donafugata és produeix la metamorfosi desitjada del vell món dels Salina, de la vella Sicília al nou món de la burgesia, de Don Calogero Sedara, i la seva bella i intel•ligent filla Angelica, del nou Regne d’Itàlia. I Donafugata és escenari per l’esperit decadentista que impregna tota la novel•la, per la gran reflexió política, escèptica i antiromàntica, dibuixada per Lampedusa a través de la inamovible actitud del Príncep, conscient que ell és d’una altra època i d’un altre règim, i que ha d’acceptar sense entusiasme els nous temps que no són els seus, però no n’ha de participar com a fill que és de l’Antic Règim. Aimone Chevalley di Monterzuolo, idealista polític torinès en nom de la nova monarquia del Piamont ofereix al Príncep un escó al Senat del nou Renge, i impressionat per Salina s’endurà aquestes reflexions:

“Som vells Chevalley, molt vells. Fa vint-i-cint segles que portem a l’esquena el pes de magnífiques civilitzacions heterogènies, totes vingudes de fora, cap germinada aquí mateix, cap amb la qual hàgim entonat. Som blancs, com ho és vostè, Chevalley, i com la reina d’Anglaterra; també des de fa dos mil cinc-cents anys som una colònia. No ho dic per quieixar-me, la culpa és nostre. Vostè em parla d’una jove Sicília que guaita a les meravelles d’un món modern. Jo veig més aviat una vella arrossegada en cotxe a l’Exposició Universal de Londres, que no comprèn res, que se’n fot de tot, de l’acer de Sheffield com de les filatures de Manchester i que sols apira a trobar el seu adormissament entre els coixins xops de baves i l’orinal davall del llit. Dormir, estimat Chevalley, dormir és el que volen els sicilians, i sempre odiaran qui els desperti; encara que sigui per afavorir-los amb els més valuosos presents. I, diti sigui entre nosaltres, tinc els meus dubtes rescptecte que el nou estat de coses ens dugui molts de presents dins la maleta. Totes les manifestacions sicilianes són manifestacions oníriques, fins les més violentes: la nostra sensualitat és desig d’oblit; els trets i les ganivetades, desig de mort; la nostre peresa, deisg d’immobilitat voluptuosa, és a dir, una altra forma del desig de mort, com els nostres gelats amb sucre i canyella. El nostre respecte pensatiu és el del no-res que vol escrutar els enigmes del nirvana, D’això ve el poder dels qui, entre nosaltres, estan mig desperts. D’això també el famós retard d’un segle en les manifestacions artístiques i intel•lectuals sicilianes: les novetats ens atreuen sols quan són difuntes, incapaces ja de donar lloc a corrents vitals; d’aquí també l’increïble fenomen de la formació actual de mites que serien venerables si fossin antics de debó, però que no són altre cosa que temptatives de tancar-se dins un passat que sols ens atreu perquè és mort.”

El gattopardo. Giuseppe Tomasi di LAMPEDUSA. Traducció de Pau Vidal. Ed. Proa. Barcelona 2009.

La nova indumentària

Gràcies a Déu que ha arribat la tardor i amb ella el nou ordre indumentari. Els pantalons i les camises - sempre de màniga llarga – que, amb les americanes, m’acompanyen estiu i hivern, per fi es retrobaran amb una l’àmplia varietat dels jerseis. I amb l’imperi fabulós i colorista, com de basar, de les bufandes, els fulards i mocadors de coll reneix una nova primavera. Pel cap apareixeran gorres de llana, la boina planiana i el magnífica barret Borsalino, que vol tornar a rondar per tot arreu com l’any passat.

De nou les meves peces preferides, les jaquetes de llana i les armilles, d’una elegància evidentment clàssica, ni engavanyadora ni sobrera. I tot just arribar a casa poder canviar l’abric o la parca pel batí sobre la roba, flonjo, cenyit i calentó, i les sabates per unes sabatilles d’estar per casa.

L’armari que massa temps s’ha esperat per oferir-me totes aquestes meravelloses galindaines, em mira feliç. Feliç perquè ja són més colors que no pas el beix i el blanc. Feliç perquè comença la complexitat i la necessitat de pensar-s’ho dues vegades. Feliç perquè la calor ja no obliga a qualsevol cosa sinó a mirar-s’hi. Feliç perquè ha arribat la tardor.

A Ana

Ahir no hauríem d’haver anat al teu funeral. De cap manera ens tocava, i et tocava aquest destí. Són temps de casaments, festes, trobades per celebrar que deu fer tres anys que vam acabar la carrera. I no, ens hem trobat a missa, recordant-te. Molts no et vam poder dir adéu el dia que t’enterraren, ens va arribar la notícia massa de sobte i no vam saber reaccionar.

Encara que no fossis una amiga íntima, encara no que no sigui capaç de dir masses coses que compartíssim, vam ser quatre anys companys i no puc explicar-los sense la teva presència. Deia el capellà que de tu ens quedarà el somriure. I aquest somriure amb que apareixes a les fotografies del viatge a Cuba i del sopar de fi de carrera, és el que em fa un nus a la gola cada vegada que – debades - intento mirar-les. En elles hi veuria el punt de bogeria que tenies, i una il•lusió desbordant. I força determinació.

Prefereixo recordar-te amb aquest entusiasme, que no pas imaginar el patiment dels darrers mesos, que de cap manera em vaig imaginar. I pensar que t’hauria pogut escriure, i des de l’experiència que suposa la malaltia, fer-te un xic de companyia!

Recordo la darrera vegada que vam parlar - ara no sé si per messenger o facebook – i com m’explicares il•lusionada que te n’anaves a El Salvador, després d’haver estat a les Nacions Unides. De nou la il•lusió, el somriure amb el que deuries teclejar el teu destí tot fent-m’ho saber. I, com que no puc entendre com és que avui ens hem hagut de trobar per recordar-te, per intentar consolar els teus pares, per fer-te saber allà on siguis, que et vam conèixer i vam compartir tantes hores, prefereixo quedar-me amb aquest somriure amb el que hauries vingut a tots aquests sopars – que com per exorcitzar-nos del tràngol – hem dit que hem de fer.

Ana, amb aquell terrabastall que deus haver provocat en entrar a l’altra vida, et dedico avui aquest article. Ahir hauríem d’haver-nos trobat per explicar-nos que n’és de la nostra vida, i tu hauries d’haver vingut.

Excuses

Sempre solem posar excuses. Clàssics per disculpar-nos o bé per evitar que algú ens pregunti perquè no hem sabut sortir del clot. L’entorn, la societat, els mitjans de comunicació, els pares, l’educació o la manca de temps. Ja se sap, un professor em té mania, a casa no estem bé, la tele et marca o la societat ens fa així... I cap d’elles pot amagar el fet que sempre estem sols davant la pròpia responsabilitat.

Només la determinació ens treu de l’escull, i només la llibertat et guia. Només a través de la feina ben feta pots aconseguir el que vols, i només l’esperit no et fa caure cada vegada en el desànim. Perquè si algú prefereix buscar culpables externs que justifiquin la seva mesquinesa, la seva covardia, la seva cobdícia, trobarà qui serà més mesquí, més covard i cobdiciós que ell, i que, aprofitant-se’n en farà el seu esclau. I potser l’esclau trobarà còmoda la vida d’objecte, però com tot producte, hom deixarà de ser interessant quan estigui ben amortitzat. Llavors el penediment, el qui ho hagués sabut, el podia haver estat i no fou...

Per no ser serfs d’aquesta inacció, d’aquest subterfugi, ens cal des d’ara no intentar justificar-nos mai amb excuses. Som la nostra responsabilitat només, i en tot cas el fracàs o la victòria seran nostres en la mesura que l’haguem invertida. Mai més excuses: determinació, llibertat, feina ben feta i esperit. I, quan sigui possible, embriagar-se: de vi, de poesia o de virtut.

Contracultura i impostura

En un dels capítols de la primera temporada de Mad Men, Don Draper visita la seva amant al Village. Ella és una dibuixant free-lance i freqüenta grups de bohemis de la contracultura, tot just naixent a principis dels seixanta. Al llit estant, irrompen a l’apartament els amics d’ella i s’emporten a la parella a un tuguri on un suposat poeta llegeix, amb una entonació engolada, la llista de la compra.

En un moment determinat quan a l’escenari una folla qualsevol no para de dir bajanades, i els amics de la seva amant a retreure-li que sigui una eina més del capitalisme i del pensament petit-burgès, del tot rebutjable als seus ulls, Draper els engega tots a dida.

El publicista, amb una sola vetllada, se n’adona de la falsedat que representen els beatniks amics de Midge. Se n’adona que els seus poemes, els seus llocs de moda, la seva indumentària i les seves posicions estètico-polítiques no són més que nous productes destinats a uns consumidors tan respectables, com els qui compren els pintallavis Belle Jolie o fumen Lucky, companyies clientes de l’agencia on treballa, i en el fons amb un bon pòsit d’impostura.

I aquestes farses amb truc evident, aquesta grolleria que no provoca, aquest depreciar la cultura popular i els clàssics encara és una rèmora que arrossega la nostra programació cultural. Quantes vegades no hem anat a veure alguna obra de teatre, i se’ns ha aparegut el mateix paio recitant una llista de la compra com si fos la Divina Comèdia? Quantes vegades no hem vist uns decorats i un vestuari suposadament provocadors en una obra de Mozart, sense cap gust ni sentit? Quantes vegades no veiem obres publicades que – volent carregar-se tota la història de la literatura – no aporten res de nou, tant passades de moda com la contracultura del Village?

Perquè si a Nova York, finalment, van triomfar els publicistes, els fumadors de Lucky i bebedors d’Old Fashioned i per això brilla, mentre aquí, malgrat tot, encara tenen vida els qui fan propostes tan velles!

I a Don Draper el que li sap més greu, no és no poder passar una nit de sexe amb la Midge, sinó que prefereixi quedar-se amb els pedants abans que acompanyar-lo a fer una bogeria sense marxa enrere.

Girona, de levítica a sentimental

Amb Girona mai no sóc neutral. Abans d'ahir hi vam anar amb la colla, a passar-hi el dia. En tinc records de sempre, però diria que el paisatge més llunyà en el record és a Sant Daniel, la casa del tio Siset i la tia Solita. Arribem ràpidament, l’AP-7 ens hi transporta gairebé sense adonar-nos del canvi de paratges, dels camps, de les Guilleries de fons, i més enllà els Pirineus. El passeig sempre comença allà mateix a les vores de la Devesa, passant per la Plaça de Sant Agustí o de la Independència - d’on sembla que ha desaparegut Álvarez de Castro -, Carrer Santa Clara fins al Pont de Pedra.

Al carrer de Santa Clara, just a la banda dreta del Pont de Pedra, hi van viure els meus rebesavis, hi tenien botiga, i va créixer-hi la meva besàvia , l’Antònia Colomer. Gironina fins que conegué al meu besavi, en Francisco Sisa, malgratenc que feia el servei militar a Girona i un cop casats a la veïna església del Mercadal, es van traslladar a Mataró. Sempre he pensat que per a ella no devia ser massa bon canvi, passar d’una vida de ciutat més o menys petitburgesa a treballar a la fàbrica. Ara, diria que s’estimaven.

Un cop travessat el pont, amb les fascinants vistes de les cases de la riba de l’Onyar, amb la Catedral imponent sobrevolant-les, i l’església de Sant Feliu ben propera, enfilem Carrer Ciutadans amunt, deixant-nos perdre per les pujades esglaonades, pels carrerons que ja anuncien el Call. Per dreceres arribem a la Catedral, que és d’una singularitat amplia, diàfana i acollidora, i on s’hi acull un museu interessantíssim que guarda el Tapís de la Creació.

Se’ns fa l’hora de dinar, no sense greus problemes per trobar un lloc que ens faci prou el pes. El dinar relaxa, ens reposa i prepara per una tarda que ja no tindrà el ritme del matí. Girona és una ciutat que estimo, i per tant intento que els meus amics se l’estimin. I sortint del restaurant en tinc una visió melangiosa, una imatge, altra volta la Catedral, l’Onyar, Sant Feliu, i darrera, imaginant-los darrera els carrers, la Rambla, les pujades, els racons coneguts per tants dels meus avantpassats: els Colomer, els Clarà, els Rigau, Duch, Font, Roca, i milers de branques, de noms desconeguts fins avui que em provoquen una gran impressió.

La ciutat és neta, ordenada, polida. Sobretot posant-la en relació amb la degradació que acompanya Barcelona, o el desordre de totes les nostres ciutats. Girona, que ha passat de levítica a sentimental, té avui un ordre centreeuropeu, estrany a les nostres terres. No ho ha estat sempre. Va ser una ciutat que pudia, fosca, tan enlletgida que amagava el que avui ens sembla tan càlid. “Girona, tres vegades immortal, i plena de merda fins a dalt” deien els olotins. Avui, només la dificultat de trobar menjar acceptable, a bon preu i al centre - ple de llocs d’infàmia i cartells en 6 llengües on s’hi anuncia paella – em fa mala espina.

Cansats, i amb la tranquil•litat de la passejada fins a Sant Feliu i Sant Pere de Galligants, Girona ens va acomiadant fins la propera. Perquè sempre acabem tornant a Girona, la bella, la familiar, la que, com ja he dit, ha passat de levítica a sentimental.

Publicat també a la meva secció "El vermut" del Matí Digital.

Descubrimiento

A “Mèxic insurgent”, el periodista americà John Reed (el mateix autor de “Els deu dies que trasbalsaren el món"), recull aquest fragment de Francisco “Pancho” Villa:

“ - Qui és el cònsol espanyol?

Scobell, el vicecònsol britànic, li va respondre:

- Jo represento els espanyols.

- Molt bé! – va respondre Villa amb brusquedat - . Ja els pots dir que comencin a fer les maletes. Qualsevol espanyol que trobem dins dels límits d’aquest Estat d’aquí a cinc dies serà escortat fins al mur més proper per un esquadró d’afusellament.

Els cònsols van proferir un crit sufocat d’horror. Scobell va iniciar una protesta encesa, però Villa el va tallar:

- No és una determinació sobtada – va aclarir -; hi he estat pensant des del 1910. Els espanyols se n’han d’anar.

Letcher, el cònsol americà, va apuntar:

- General, no qüestiono els seus motius, però crec que comet un greu error polític, en expulsar els espanyols. El govern de Washington trigarà força temps a decidir-se a tenir tracters amb un partit que fa ús de mesures tan bàrbares.

- Senyor cònsol – li va respondre Villa – nosaltres, els mexicans, hem tingut espanyols durant tres-cents anys. No han variat el seu caràcter des de l’època dels conquistadores. Van desbaratar l’imperi indi i van convertir la gent en esclaus. Nosaltres no els vam pas demanar que barregessin la seva sang amb la nostra. Els vam fer fora de Mèxic dos cops i els vam permetre que tornessin amb els mateixos drets que els mexicans, i ells van fer servir aquets drets per robar-nos les terres, per esclavitzar la gent i per alçar les armes contra la causa de la llibertat. Van donar suport a Porfírio Díaz. Van ser pernisciosament actius en política. Van ser els espanyols els qui van idear la conspiració que va portar Huerta a Palau. Quan van assassinar Madero, els espanyols de tots els Estats de la República van celebrar banquets de joia. [...]”

Els espanyols, sempre disposats a l'amistat, l'entesa i la llibertat van crear els seus propis enemics. Enemics que amb els temps van aconseguir deslliurar-se'n. I avui, els seus descendents són o bé els corruptes o bé els populistes d'Amèrica, sense terme mig. Diu que és la festa de la Hispanitat, i no referida a la nostra Penínsul·la a qui els romans anomenaren Hispània, sinó al Descubrimiento d'Amèrica per la Corona de Castella. Que s'ho passin bé.

Honorat per l'oposició i odiat pel poder

“La causa d’Amèrica és, en gran mesura, la causa de tota la humanitat. Hi han sorgit i sorgiran moltes circumstàncies que no són locals, sinó universals, les quals afecten els principis de tots els amants de la humanitat, i el resultats de les quals interessa les seues afeccions. Deixar un país desolat a foc i espasa, declarar la guerra contra els drets naturals de tota la humanitat, i extirpar-ne els defensors de la faç de la terra, concerneix tot home a qui la natura haja donat el poder de sentir”.

D’aquesta manera iniciava Thomas Paine “Sentit comú” el plamfet que anònimament es publicaria a Filadèlfia poc abans de la Declaració d’Independència, i que seria una nova espurna cap a la llibertat de les tretze colònies. La independència d’Amèrica, la república i la llibertat motivaren aquesta obra de recent publicació en la nostra llengua. Fou la llibertat, el desig i el sentit de totes les paraules que durant la seva vida va escriure aquest anglès devingut americà, escriptor i polític de formació autodidacta. Llibertat davant Déu, davant el poder i davant dels homes.

I just és la seva llibertat de pensament i d’obra el que l’enfrontà a totes les realitats que mai volgué acceptar allà on fou que arribà: l’Amèrica de la Revolució, l’Anglaterra del Rei Jordi o la França del Terror. Com digué d'ell Bertrand Russell “Pels nostres rebesavis era una sort de Satan terrenal, un infidel subversiu, rebel contra Déu i contra Sa Majestat. Va aconseguir la hostilitat de tres homes no relacionats entre ells: Pitt, Robespierre i Washington. D’aquests dos, els primers el van intentar matar, mentre el tercer no va fer res per intentar salvar-lo quan ho necessità. El Primer Ministre Pitt i el President Washington l’odiaven per demòcrata, Robespierre, por oposar-se a l’execució del rei i al terror. El seu destí va ser sempre ser honorat per l’oposició i odiat pel poder”.

“Honorat per l’oposició i odiat pel poder”, quin millor elogi per un insubordinable amant de la llibertat!

Sentit comú. Thomas PAINE. Col•lecció Pamflets, Riurau Editors.

Premis Nobel

Un premi se sol concedir com a recompensa per un servei, per una acció meritòria, per haver vençut en una competició o per haver excel•lit en l'estudi o en la manera d'obrar. Quan aquest premi, a més, té un abast mundial, la trajectòria o actitud mereixedora de l’honor ha de ser d’una enteresa digna d’aquest qualificatiu. Amb aquestes premisses inicials és fàcil comprendre la progressiva devaluació i poc interès que generen els guardons instaurats en testament per l’inventor de la dinamita, Alfred Nobel.

Començant pel Premi de Literatura. Recordem com els grans mestres Lev Tolstoi, Marcel Proust, Frank Kafka o James Joyce, van veure com autors avui dia absolutament desconeguts eren recompensats per l’Acadèmia Sueca, davant de l’oblit miserable a les seves obres. Enguany, Amos Oz s’ha quedat pel camí, com l’any passat s’hi quedà Philip Roth. Oblits flagrants es barregen amb decisions absolutament polítiques.

Un bon exemple seria el tracte a la nostra literatura, doncs no només no s’ha premiat cap dels nostres autors, - ni Guimerà, ni Espriu, ni Porcel, ni Gimferrer, ni Martí i Pol - sinó que des de 1904 amb l’occità Mistral s’han premiat tot d’idiomes amb literatures més discretes o pràcticament desapareguts.

Pel fa que al Premi Nobel de la Pau, que atorga el Comité Nobel del Parlament Noruec i que segons el seu creador s’hauria d’atorgar “a la persona que hagi treballat més o millor en favor de la fraternitat entre les nacions, l'abolició o reducció dels exèrcits existents i la celebració i promoció de processos de pau”, no sé si cal parlar-ne. És d’una frivolitat i manca d’idees tal, que em sembla que el sarcasme seria de mal gust.

De nit i sense idees

Escric els articles de nit. Arribo tard a casa, sortint de classe i amb el trajecte corresponent en bus o tren fins a Mataró. Havent sopat, trec la llibreteta que m’acompanya i fullejo les idees que he anat anotant. Sovint una destaca d’entre la filigrana mal escrita de la pàgina. I de cop, se’m comença a escriure sol l’article. Com diria Jaume Cabré, m’escric a sobre. Aquestes són molt ocasionals.

Sovint no tinc tanta sort. Avui mateix la meva llibreta està plena de notes, i cap d’elles emet prou lluminositat per fer-me aparèixer un bon article. Poso una música suau, m’intento inspirar en les darreres lectures, ... però no, definitivament avui no és una d’aquestes nits especials en que davant de l’ordinador, absolutament cansat de tot el dia, brollen imparables frases, paraules, i finalment un article sencer. Tampoc no hi ha conversadors cibernètics ni tinc l’anhel secret de rebre contesta d’ella.

Deu ser perquè ha estat un dia eminentment senzill, amb una petita dosi d’il•lusió que ara no ve a tomb revelar, però sense cap escena que m’hagi fet anotar res. O potser perquè l’obligació autoimposada d’escriure cada dia no pressuposa la genialitat en cada escrit. És cert que podria parlar d’en Carod o de qualsevol assumpte polític i treure’m el pes de sobre, però em sembla tot plegat d’una sordidesa, que no mereix ni comentaris,. Però no, avui no hi ha cap idea, i val més que pengi aquestes ratlles.

Escric els articles de nit, amb algunes idees ballant pel cap, i no sempre són massa bones.

Autocensura i llibertat

Pel fet de no haver estudiat cap carrera de Comunicació, em fan fer unes classes introductòries. Els professors s’ho prenen com una absurda imposició burocràtica, i ens intenten donar quatre nocions de Periodisme, Publicitat i Cinema. Si la classe de Periodisme no em sorprèn i la de Cinema m’inquieta, de la de Publicitat n’extrec una moralitat.

Em sorprèn especialment l’existència d’un tribunal privat, muntat per les agències de publicitat per controlar-se mútuament els continguts i evitar, per una banda ferir el públic susceptible i per l’altra, innegablement, que cap d’elles apugi el to en les seves campanyes. Ben bé, com si poguéssim imaginar un Tribunal de la Inquisició impulsat, creat i format per heretges i bruixes, que es reuneixen per evitar fer-se mal i de tant en tant es cremen entre ells. El més curiós de tot plegat és que, tot i que la quantitat de lleis que afecten a la publicitat és incomptable, la gran majoria dels anuncis censurats per aquest tribunal anomenat “Autocontrol” passarien perfectament la prova de legalitat davant d’un jutge.

És a dir, siguem conscients de la por a la llibertat que hi ha en aquest país. Molt més enllà de les lleis vigents, sovint restrictives a l’exploració dels límits en el món concret de la publicitat, molt més enllà de totes les normes que poden arribar a coartar la nostra individualitat, hi ha organismes fantasmagòrics que es dediquen a posar la vena abans de la ferida, a censurar-se, a restringir-se qualsevol anar més enllà. Llavors ja no cal que ens estranyem de res. No ens ha de semblar especialment curiós que els publicistes amb més talent no vulguin venir a treballar aquí perquè no els n’hi deixen passar ni una, ni que es prohibeixin els anuncis de Tigretón, ni que ens facin anar a 80 km/h. per una autopista de tres carrils deserta, etc.

També n’hi ha de llestos, gràcies a Déu, com Oliviero Toscani, quan feia els anuncis de Benetton, o els responsables de la famosa campanya de Dolce&Gavana, que fan de la necessitat virtut: Val més que t’intentin prohibir i, gràcies al soroll la campanya sigui un èxit, que no pas fer la publicitat castrada que volen els senyors promotors d’Autocontrol. Ja saben, paisatges apocalíptics i dames i cavallers que van bé de ventre.

Joves ateneistes d'avui

Tot i que ara passegi amb la màscara de l’escepticisme, en alguna banda deu quedar un bon pòsit del sentimental que vaig ser. Un bon pòsit. Deuria seguir aquest esperit pretèrit, quan aconseguida la meva primera feina al cap i casal, vaig decidir fer-me soci de l’Ateneu Barcelonès.

L’Ateneu que vaig trobar-me, enterrades les èpoques daurades, tenia un peu ben prop de la pols, un peu prop de l’olor a ranci, un peu prop de ser una vetusta i venerable baluerna. No obstant, l’ample fons de la biblioteca, el caliu humà que proporcionava el bar i un pati esplèndid enmig d’una ciutat que ja començava a no saber on anar, satisfeien les meves senzilles aspiracions de nou ateneista.

Havent gaudit d’esperpèntiques xerrades amb alguns dels vells parroquians de la casa, tan desvagats com les tortugues del pati, un canvi de feina em va privar de trepitjar la casa durant una temporada. La fortuna va fer-m’hi tornar fa un any, amb plena intensitat, quan la salut se’m va girar en contra. I llavors, com una espontània primavera anticipada, nous, ben trobats amics ens anàrem reunint a redós de les palmeres del pati del vell Palau Savassona.

Des de llavors, nova gent, noves fornades d’ateneistes omplen la biblioteca acabada de restaurar amb llibres amunt i avall, gaudeixen del jardí en verd esclatant o fan llargues tertúlies de cafè. Entreveuen, mig comprenen, i desitgen un camí, un sender cap al renaixement. Han trobat un refugi, un petit racó de Barcelona on asserenar-se o fer el mil homes, i pensen que potser l’Ateneu és una mica com casa seva.

Ara, serenament, per poder fer quelcom, per no creure’s esclaus de la pressa ni eternes esperances blanques, els cal abans - com en una ocasió Just Cabot aconsellà a Josep Maria Xicota - cultura, cultura de carrer, extreure el suc a la vida, i no només llegir novel•les, ni arreglar el món a cops de conversa. Potser llavors, algun dia, mentre llegeixin sota la llum tènue de les làmpades de la sala de lectura, els tocarà l’esquena agraït el fantasma d’un antic ateneista il·lustre.

Primer dia de classes

De bon matí tinc classe d’italià. És la primera, i ja arribo tard. És terrible aquesta tendència que tinc darrerament a la impuntualitat. Sempre arribo o bé deu minuts abans o bé deu minuts més tard a tot arreu. Diuen que una solució és portar el rellotge avançat, però aprofitaria massa el marge de temps, i l’ompliria amb algun compromís. Aprendre la llengua del Dant és, en el meu cas, una ximpleria passional, i dubto de perquè volen aprendre-la alguns dels meus companys de classe. Sobretot, veient que hi ha noies estrangeres, no puc deixar de preguntar-me si han tingut, prèviament, el mateix interès en aprendre el català.

Pel que fa a la classe de la tarda, el Màster, es pot dir que estava més nerviós que no pas el que ha estat finalment la primera classe introductòria. No puc fer masses judicis a priori, la majoria dels qui ens hem trobat avui no farem el mateix curs. Novament, com a italià dominen les dones, fet que porta a preguntar-me on carai deuen ser els homes. Fent de fusters, potser? De cambrers? De directors de banc? Em temo que l’afany de coneixement és una necessitat de les noies de posar-se al dia, després de molts segles, i que no s’estaran per orgues. Són més treballadores i sovint quan no hi posen el cor, hi posen tot el seny.

D’entre les coneixences de primer dia destacar una italiana que no desmenteix les meves idees preconcebudes sobre les dones d’aquell país i que parla un increïble català sense accent, i una valenciana, amb el cinisme i el punt de fatalisme propi d’aquella terra, sempre a punt o d’una sonora riallada o d’enviar-ho tot a fer la mà.

Perdoneu-nos el fracàs

Per entendre la situació actual de desprestigi absolut de la política, i de desorientació del país, cal retrocedir fins a principis d’aquesta dècada. Majoria absoluta del PP, i el seu discurs tronat contra Catalunya, on tot just s’acabava una llarga era política marcada per la presidència de Jordi Pujol. En aquestes circumstàncies era fàcil parlar de canvi, i tot eren promeses felices, que avui s’han demostrat vanes, quan no de molt mala fe: Alternança política, reforma de l’Estatut, govern catalanista i d’esquerres... Terreny adobat per tot tipus d’embadocadors que ens han portat a l’actual fracàs.

La retòrica de l’odi barrejada amb la retòrica del fum, no han pogut donar pitjor combinació: un país desdibuixat, i hostatge de les seves culpes, i dels seus errors. I alguns de nosaltres som culpables d’haver escoltat els cants de sirena d’engalipadors de fira, de venedors d’elixir, d’haver-se deixat arrossegar per una política sense sortida i futur ,que només ha portat a l’adversari al despatx de Sant Jaume. Com hem vist, cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert... i gràcies a Déu!

Reconec que no només n’estic penedit per la decepció nacional més que evident que ben aviat va provocar l’aventura tripartit i estatutària, sinó que estic decebut d’haver necessitat massa temps per obrir-me a un escepticisme i un liberalisme polítics, serens i desapassionats per la frivolitat i absolutament profunds en els valors, i a un patriotisme allunyat del sectarisme que només ha portat a l’atzucac. Per requerir masses evidències que em portessin a descobrir la inconsistència de tot el que ens havien dit que eren capaços de fer els grans “cantamanyanes” pretesament independentistes.

Serem fidels per sempre més al nostre poble, però assumim la culpa personal i col•lectiva, en haver engreixat el fracàs, i requerim el perdó.

La venjança dels mediocres

Compro un llibre terrible. No hauria d’haver existit mai. No perquè no sigui un llibre interessantíssim - Un més dels editats pel bon amic Quim Torra – sinó perquè l’amargor que pot provocar és funesta. “Fantasmones rojos, la venjança falangista contra Catalunya” és sobretot la descripció de l’odi dels qui van guanyar la guerra, després d’haver perdut el talent, la cultura, la bellesa i l’idealisme.

Amb l’arribada de les tropes franquistes a Barcelona, el diari Solidaridad Obrera passa a ser l’òrgan de Falange Española amb el nom de Solidaridad Nacional. A partir d’aquest moment, i sota la direcció de Miguel Utrillo Vidal, fill del pintor Utrillo, van apareixent els ajustos de comptes de les plomes del nou règim amb els polítics republicans, i ,amb especial virulència i profund odi, amb la intel•lectualitat més bella del catalanisme, aquells escriptors, periodistes, científics o músics que, seguint el vell somni del President Macià, volgueren una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. D’aquesta manera passaren pel fusell covard, per la redacció venjativa i destructora de la Soli, per l’insult més vil i més traïdor, els retrats de Pau Casals, Carles Riba, Pere Bosch Gimpera, Pere Coromines, Antoni Rovira i Virgili, Gabriel Alomar, Eugeni Xammar , Lluis Nicolau d’Olwer o Mestre Fabra.

Però, gràcies a la fortuna que de tant en tant s’ofereix a les nacions vençudes, aquests miserables “personajillos” del periodisme, insultant als qui foren enginy, cultura, elevació espiritual pel país, es cavaren la seva pròpia tomba, la tomba de l’oblit on resten ocults els mediocres que pretenen l’aniquilació dels bons, i només avui són desenterrats per vergonya seva i per recordança nostra. Desenterrats en un llibre que fa mal, que fereix i que recorda el mal que se’ns fa fer i com de precís va ser l’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya. Un intent, que mai s'ha aturat, que mai s'atura.

Fantasmones rojos. La venjança falangista contra Catalunya (1939-1940). A cura d’Eulàlia Pérez i Vallverdú. Editorial A Contravent.

Un adéu a l'escot

Ha plogut a Mataró i comença a refrescar. Per fi la jaqueta no serà sobrera, i posar-me l’americana no em provocarà reguerols de suor front avall. Per fi la tardor, que com la primavera, és estació de bon passejar i de màniga llarga. Cap al vespre, gaudint d’aquesta lleugera fresqueta i pensant en l’article que hauria d’escriure, de cop em topo amb dues noies lleugerament conegudes. Fan molt de goig, i de primer ni les reconec. És fosc. I he de reconèixer que els meus ulls s’han fixat únicament en l’escot que llueixen, amb un profund sentiment de nostàlgia, com constatant que aquest lleuger pecat venial que se’ns permet a l’estiu aviat s’esmunyirà. Desapareixerà per donar pas a una vestimenta femenina que es tornarà més púdica i activarà la ment dels més perversos per a que juguin a endevinar sota la textura dels jerseis.

Ara bé, com la lluita per l’equilibri estacional de primavera i tardor, també les dones a l’hora de vestir un suggerent escot han de lluitar per l’equilibri del bon gust. ¡Que n’és de difícil no desbordar l’equilibri de l’atracció, entre la més extrema delicadesa i el morbo del que comença a ser vulgar! No és qüestió de mides, ni d’exageració, ni d’obertura. És qüestió de tenir present que tot plegat és un joc d‘insinuació, de justa blanor i de saber controlar les mirades. Com infantils jocs de seducció ens cal la picardia per viure i l’entrega a una sensualitat que encara mantingui el secret i el misteri. I ens cal l’escot, aquest plaer d’estiu, aquesta complicitat entre les dones ufanoses i els seus devots servidors.

Aquest joc, aquest misteri, aquesta hipnosi que mica en mica amb les primeres pluges, amb els primers freds anirà desapareixen fins reneixer amb la següent primavera.

Albània

Durant anys el rastre del franquisme i l’esperança possibilista van abocar la opció independentista a la gairebé marginalitat política, massa sovint emparellada amb causes revolucionàries o apocalíptiques. Gradualment, i amb l’esforç entusiasta dels polítics espanyols d’ampli espectre, hem arribat a la situació actual, on l’independentisme, revestit de múltiples noms (dret a decidir, sobiranisme, autodeterminació, etc..) es normalitza al carrer, mentre la classe política balla entretinguda entre la retòrica i la inacció.

Sense que això ens faci pensar que la plena llibertat del país és cosa de dies, ni ens faci alimentar les habituals esperances inútils tan nostres, aquest canvi de paradigma ha aconseguit que – vista la situació política catalana – la independència sigui l’únic projecte de futur defensable i argumentable sòlidament. Hi ha molta feina per fer, molta seriositat a aportar i molta por per fer desaparèixer, encara.

Afortunadament però, avui ja podem dir que la pluralitat d’aquest creixent gruix independentista ha esgarrapat el desig de llibertat de les mans úniques dels qui la mantenien subsidiària de la revolució mundial, com un assumpte a resoldre un cop s’haguessin acomplert totes les utopies.

Perquè gràcies a que hi ha independentistes d’esquerres i independentistes de dretes, liberals o socialdemòcrates, socialcristians o àcrates,... que hi ha un ventall ampli de ciutadans que desitgen la lliure existència de Catalunya, la independència no servirà perquè qualsevol grupuscle inconscient pretengui instaurar l’Albània d’Enver Huoxa.

Gràcies a que cada dia més ciutadans – professionals liberals, universitaris, treballadors, empresaris, artistes, etc. - volen, amb tota normalitat i amb tota tranquil•litat, decidir el futur del país, l’esperança d’un país més lliure i democràtic és més a prop, i la tensió totalitària i tercermundista, cada vegada més lluny. Tindran el seu paper i la seva oportunitat però a les urnes ho decidirem, no al soviet.

Albània, de cap manera.