Reflexions de Manresa

Torno de la segona Trobada de Joves d’Òmnium que hem celebrat a Manresa amb el cap ple de coses. Potser cal dir – en primer lloc – que he rigut moltíssim, i que he fet i m’he deixat fer totes les tonteries possibles. A banda, tinc el cap ple de dubtes i de frases, i mira que és complicada la mínima reflexió després d’assistir a un Barça-Madrid complicat, dur i finalment triomfant, que ens ha volgut convertir en patidors. Algunes idees aniran apareixent de mica en mica. Seran reflexions sobre el país, sobre la nostra política, però sobretot sobre nosaltres. No cansaré massa al lector: com he fet fins ara, continuaré combinant temes. Per altra banda, segurament els articles més frívols aporten molta més veritat, sobre el lector i jo mateix. Fins i tot sobre el país.

Divendres vaig deixar anar a raig la crítica contra “La dignitat de Catalunya”, l’editorial conjunt dels diaris catalans. Avui, continuo pensant que l’article peca de molts dels nostres seculars errors: trigar massa en arribar a l’acord – que serà sempre minso –, magnificar aquestes mínimes enteses i, sobretot, pretendre tenir qualsevol tipus d’influència en la política espanyola. Ara bé, és indiscutible que aquest editorial és simptomàtic d’alguna cosa que encara no sabem que és: És el famós moviment en l’eix, que molts pronostiquen? És l’avantsala d’un pas endavant? O tot plegat no és més que un nou episodi del secular desencís catalanista, que ens espera al girar la cantonada? Alhora, ningú pot negar que “La dignitat de Catalunya”, ha despertat la simpatia, i fins l’adhesió, d’amplíssimes capes de la societat catalana, i posar-se en contra de tota aquesta gent – no especialment polititzada ni militant, però que estant d’acord amb el caràcter de Catalunya i en la seva pertinença – fora contradictori, doncs no serà la reacció terrible (s’ha parlat de colpisme, nazisme, i d’altres delictes) del destinatari de la carta (l’estat d’opinió espanyol) qui pot portar a tota aquesta gent cap a fer un veritable pas endavant?

El desglaç de Catalunya

Diu Francesc Canosa que sota la taula hi ha un país que pica, que vol sortir, que hi és. Després de fer-se moltes preguntes, de posar-se davant de molts papers i de moltes veus, la sospita l’ha portat a la conclusió que només ens trobem davant la punta de l’iceberg del país que ha quedat sota tants anys de negació. Però ara s’està desgelant l’iceberg, està sortint a la llum la dimensió, el volum, de la nostra història, del que hem estat i de com hem estat. Una prova d’aquesta sortida a la llum és el llibre “Republica TV” que Canosa acaba de publicar i que – de forma trepidant, en un frenètic travelling – recull els fruits sorprenents d’anys d’investigació: la televisió que Catalunya va estar ben apunt de tenir durant la República.

No es tracta d’una fantasia, ni d’un miratge. La possible televisió de la Catalunya republicana era el fruït d’una Catalunya apassionada, moderna, atenta al que passava arreu del món, i sobretot desitjosa d’explicar-se al món tal com era. Periodistes intrèpids o aventurers tossuts en un entorn de music-hall, còctels, vehicles i diaris que no paraven mai. Uns personatges que van fer possible el somni de la televisió i el somni d’explicar-se, i que d’alguna manera enllacen amb els intrèpids d’avui com el mateix Francesc Canosa, com l’Enric Vila, com tots els que ja no tenen res a ocultar ni a dissimular.

Gràcies a llibres com Republica TV, gràcies a escriptors, periodistes, historiadors com en Francesc Canosa, potser estem recuperant el temps oblidat, i estem avançant cap a la pròpia explicació del que vam ser, hem estat i serem. L’iceberg es desfà, i jo – personalment – friso per veure el país que apareix.

Republica TV. Francesc CANOSA. Ed. Dux.

Tard i malament

Arribo a casa, vinc d’un sopar divertit, excèntric, heterogeni. Com sempre, encenc el portàtil, obro internet i faig un repàs de la premsa, del correu, etc. M’atrau la portada d’un diari en versió digital: S’hi anuncia la publicació d’un editorial conjunt de la majoria de la premsa editada a Catalunya, a favor de l’Estatut que encara – després de tant de temps – continua sent motiu d’estudi pels magistrats del Tribunal Constitucional. No vull dir que em sembli malament que la premsa uneixi esforços – deu ser molt dur haver d’escriure un diari sencer cada dia – però em sembla que tan en el fons com en la forma totes aquestes capçaleres fan tard. I ja se sap, quan les coses es fan tard i malament, el ridícul pot ser espantós. L’hora de defensar la via estatutària, el tot està per fer i tot és possible per trobar una manera d’encaixar dins d’Espanya, fa temps que es va acabar, i defensar-la avui no té més sentit que intentar salvar la calaixera del naufragi.

Podrien haver fet el mateix tot just aprovat l’Estatut al Parlament de Catalunya, amb un 90% dels parlamentaris a favor, quan el PSC va amenaçar amb esmenar el text al que acabada de donar el seu suport quan comencés el tràmit parlamentari. Podrien haver-ho fet, també, durant el difícil tràmit parlamentari i en tot el seu erràtic desenvolupament. Podien haver-ho fet en el moment que fou aprovat i, de retruc, acusat d’inconstitucional pel PP. Però, avui dos anys i mig després, acostumats ja com estem al maltracte i al desconcert, no sé ben bé a que treu cap. I no vull pensar a qui beneficia, i a qui perjudica.

I és que quan estem a les portes d’una jornada de referèndums per tot el país, amb una ebullició enorme dels sectors independentistes gairebé clandestina per la premsa; quan ja ningú creu que els nostres parlamentaris sàpiguen o puguin fer cap tipus de moviment de fermesa davant d’una sentència adversa, havent demostrat sobradament llur incapacitat durant tot aquest vodevil; quan ningú es mouria per salvar un Estatut que són molles d’un pa que volem sencer, aquest editorial conjunt em sembla poc més que el gol de l’honor. El gol de l’honor després d’un repàs dels que fan història, i evidentment això no mereix ni una gasetilla sinó va acompanya d’una profunda reacció i d’una remuntada èpica.

L'eròtica de les perruqueries

Potser és la fragància hipnòtica dels tints, els esmalts i les laques. Potser són els records d’infància, de quan de ben petit anava amb la mare a la perruqueria on es pentinava, i mentre a ella li feien el tint o la posaven ben guapa, jo m’havia d’entretenir com podia, sovint xerrant – amb quatre anys no més – amb les clientes que esperaven tanda. O qui sap si el fet d’haver-se d’estar quiet, cobert amb una espècie de llençol per sobre, i anar movent el cap d’acord amb l’artista, nerviós com he estat, m’incomodava. No ho sé. D’alguna manera o altra, les perruqueries han estat per mi llocs estranys, una visita necessària però no massa desitjada. Ara, però, després d’haver-me tallat desenes de vegades els cabells, hi trobo un cert plaer. Fins i tot diria, que un cop canviats els barbers per les perruqueres, el fet de tallar-se els cabells adopta un cert gust eròtic.

A la perruqueria, una dona està per tu, et mima, et toca amb mans delicades els cabells, te’ls renta, fent-hi un massatge sinuós i encabat, orgullosa de la seva feina et mostra projectant-te la closa en el mirall, les seves dots en deixar-te molt més atractiu que quan has entrat per la porta. I no em digueu que no hi ha una certa tensió – no sé pas si sexual - entre l’home que seu a la cadira i la noia que està, tisora en mà, dominant la situació? Evidentment tot impregnat de les olores pròpies d’aquests tallers: fortes, impregnants, captivadores...

Ja fa molts anys, Patrice Laconte ens va explicar a “El marit de la perruquera” l’atracció que podia despertar en un home, una perruquera, tot plegat entre cabells, permanents, tints, laques i colònies... Però clar, qui es podia resistir a Ana Galiena?

Nit de Campions

Ja t’ho deia jo. Amb aquest equip no podem anar enlloc. Sempre ens passa el mateix. L’entrenador no en té ni idea. Aquests tios no corren. Aquest any tampoc...

Paraules de soci patidor, de tribunero mossegador de puros, de culé cardíac. Por, inseguretat, desconfiança, fatalisme, urgències històriques... símptomes del barcelonisme que amb el triplet – ja augmentant amb més trofeus – pensàvem que havien quedat enrere. Tot el meu respecte per totes les edats i totes les localitats de l’Estadi, però avui aquests esperits antics no els necessitem, ni els volem, per enfrontar-nos al Internazionale, ni diumenge per tornar a dir qui som al Reial Madrid.

Avui hauria de ser un dia de glòria, d’èpica, de poesia visual, de gran nit a l’estadi. Dia de tornar a materialitzar el somni de la temporada passada, que tothom sap que començà amb incerteses. Avui ha de ser dia de seguretat, de determinació, de fermesa i d’unitat. I no és una qüestió nacional, és una qüestió sentimental que encara ens hauria de commoure més, senyors barcelonistes!

Tenim la força, tenim el geni, tenim el talent al camp. Però nosaltres, la gent blaugrana hi ha de posar el cor i l’ideal. Potser així, i només així, aconseguirem, pas a pas, el triomf que cada temporada somniem.

Tan sovint

Em conten sovint les seves cuites amoroses. No es tracta de calaveres destarotats ni de seductors de tres al quatre. No parlem d’èxits, de grans festins de l’amor. És tracta de petits retalls, de jocs de fet i amagar amb elles escolant-se dels seus braços quan semblava que podrien atrapar-les. Pocs consells els puc donar, a mi que quan penso en la paraula seducció se m’apareix gent vestida del Segon Imperi Francès, com si tot es reduís a unes quantes Emmas Bovarys llançades als braços d’uns quants romàntics de poble: Un poc bledes, un poc vicioses.

Sovint se’m presenten amb la desesperació romàntica amarant-los, com un Pushkin disposat a matar-se per salvar l’honor d’una esposa que mai havia fet res per mantenir les aparences. D’Altres – per ventura! – se’m tornen raonables, i d’un antiromanticisme que faria saltar al tanguista més cínic.

Cal dir que d’elles poc en sé. Me les imagino en el lloc de les parelles conegudes dels amics, amb aquell toc angelical, d’un gran sentit pràctic i una distinció exquisides. Quan més angoixats es troben, me les dibuixen com llobes, amb aquell impuls brutal d’una dona quan estima.

Personalment, i restin deu punts al meu compte, els hi professo tanta admiració, m’agraden tant les dones, que tendeixo irremeiablement a l’absoluta idealització. M’és complicat descobrir una dona sense qualitats remarcables. Cal dir que, durant una època vaig creure en la superior intel•ligència de les dones. Per ventura, n’he conegut de nècies que m’han fet entendre que el món – en qüestió de babaus – està ben repartit. Jo sóc dels que no viuria en un món sense dones.

De tota manera, pocs consells els dono, i pocs els podria donar. En qüestions d’amors i de guerres cap pla és útil fora de l’estudiada improvisació. I jo, que tan sovint em desconcerto quan més a prop les tinc, em perdo quan m’atrapen.

Ve Nadal

Encara no fa el fred que tocaria, i ja estant penjats els llums de Nadal. Avui, a una boutique de l’Eixample decoraven l’aparador amb motius nadalencs. El dia 27 obren les parades de la Fira de Sant Llúcia, i a casa ja pensem en el pessebre. He escrit un text pel butlletí de l’Associació Amics del Caganer, i ja és habitual que la referència a les Festes aparegui a les converses: Ens veiem després de Nadal, quedarem per Nadal, tornaré per Nadal.

Però potser encara és aviat per començar a treure la pols a les tradicions nadalenques, per començar a situar-nos en el seu imaginari. Som a mitjans de novembre. No hem assaborit un bon hivern. No hem trobat a faltar prou el Nadal de l’any passat. No tenim prou melangia d’aquesta que necessitem per afrontar-lo, ni tampoc esperem amb prou tensió els retrobaments.

Ara bé, no val la pena que ens hi enfadem, cada any he sentit dir que enguany el Nadal havia arribat més aviat que mai, que enguany el celebraríem amb samarreta. Per ventura, Nadal sempre és el 25 de desembre i fa fred.

Un marcià al quiosc

Un marcià arriba a Catalunya, i es troba amb un senyor que li explica que tenim una història mil•lenària com a país, després de la romanització i els nostres contactes amb els grecs; que vam ser els senyors del Mediterrani i vam tenir el primer parlament d’Europa; que tenim encara avui una cultura rica i de primer nivell i que mai hem perdut el desig d’autogovern i l’amor per la llibertat. El marcià s’aprèn els Segadors, comença a parlar català i es compra les millors obres de la literatura catalana. Ja el tenim ben ensenyat: sap que aquí parlem català, que tenim unes institucions i que això no és el tros d’Espanya que li havien dit... però està ple de dubtes. Es lleva, i abans de la següent lliçó magistral que li oferirem, vol llegir la premsa.

Arriba al quiosc, i davant l’estesa de diaris i revistes es pregunta: com és que aquesta cultura mil•lenària, aquest literatura que ha donat un March, un Verdaguer, un Guimerà, un Pla o una Rodoreda, aquest país que ha tingut grans periodistes i grans publicacions, té avui un panorama tan trist en premsa escrita?

A pesar de tot, per llegir en català, es compra l’Avui – pensant que és el diari més important d’abast nacional en català – i ja tenim el marcià endinsat en un espiral de desconcert. Com pot ser que el diari circuli ferma i alegrement cap a la inutilitat, cap a ser tan poc incisiu, tan neutral i tan buit? Perquè ja no és que aquesta setmana es prescindeixi d’un dels seus col•laboradors més singulars, sinó que des de fa temps ha arraconat i ha retallat articles a les plomes que més s’assemblen als seus lectors, mentre va apostant per unes altres que ni mai han comprat el diari, ni li pensen aportar res de nou. Tot plegat per convertir el diari en quelcom que no sigui res, quelcom que no tingui cap país al darrera.

I si el marcià, després de no saber què respondre-li quan ens pregunta perquè no tenim una premsa forta en la nostra llengua, es posa a mirar Televisió de Catalunya o Catalunya Ràdio... val més que preguem perquè se’n vagi aviat, no fos cas que ens quedéssim sense llegendes per explicar-li.

Ah, si no els sap greu, mentre espero al senyor marcià, continuaré llegint la Vanguardia.

Una llengua per fer versos?

Feia dies que es preveien espurnes. I avui han saltat. L’eterna disputa a la Universitat quan algun professor intentar fer una classe en català, amb normalitat, amb els estudiants forans. Avui el professor, que s’ha posat dur en el seu dret, i l’alumna, que porta dies fent canviar de llengua a tots els mestres, s’han enganxat en una discussió desagradable. No crec que tingui massa culpa la pobre noia grega que ha vingut a Espanya a fer un màster, i que per tant pensa que ja ha fet prou esforç intentant entendre el castellà. A ella li han explicat això, i dins d’aquest esquema es mou: Barcelona, Espanya, idioma castellà.

Els culpables deuen ser els centres docents que per por de no tenir estudiants estrangers, prefereixen jugar a mostrar al món un país sense llengua. Potser deuen tenir alguna responsabilitat uns estudiants molt catalanets però massa acovardits per defensar la seva llengua davant del relativisme de la majoria. O potser tot bé a ser culpa d’un país que en el seu camí determinat cap a la incertesa, mica en mica, sembla deixar la seva llengua només pels versos. O ni pels versos, perquè potser caldria entendre el país per entendre els poetes. Ni diaris, ni universitats ni política, només dècimes de Nadal.

Evidentment, no cal dir que el professor – un bon professional que ha escrit gairebé tota la seva vida en castellà- ha acabat fent la classe en castellà.

Un país sense memòries

Endinsat en una espècie d’investigació històrico-periodística, constato una vegada més quanta feina queda per fer en aquest país. Les peripècies vitals dels nostres personatges claus es troben en peus de pàgina, en breus records, en quatre ratlles. A banda dels qui tingueren un llarg i amarg exili per fer endreça o els qui la seva mania d’escriure els va obligar a deixar en herència els records, el nostre panorama memorialístic i biogràfic és decebedor. La fatalitat va fer que Prat de la Riba i Macià morissin gairebé de cop, i la tragèdia va endur-se Companys: Cap d’ells va escriure records, i sort en tenim de les magnes memòries de Cambó. Potser ens acontenta la petita joia de gaudir d’essencials relats de personatges secundaris claus per entendre una època – Hurtado, Gaziel, Sagarra, etc..-però tants anys després encara estem orfes de grans biografies dels Homenots d’aquest país.

Si aspirem a comparar-nos amb grans cultures i literatures, en aquest sentit de la memòria i el record estem molt endarrerits. Milers de pàgines ocupen les memòries de Bill Clinton. Obama va arribar a la Casa Blanca amb el seu primer llibre autobiogràfic sota el braç. No cal dir que de Washington, Jefferson o Lincoln se’n deuen haver escrit milers de llibres. I no només als Estats Units hi ha aquesta dèria. A França deu haver-hi tants llibres d’Història com habitants té l’Hexagon i d’Anglaterra no cal recordar que n’és la mare, com bé sap el Dr. Johnson. Mentrestant, les nostres seccions d’història, llibres fútils i cap clàssic, a banda d’amables records per a tietes.

Una història intermitent, un país amb debilitats, uns personatges amb sorts tràgiques o amb massa mandra per enfrontar-se amb el record i uns historiadors massa interessats en justificar, fins al paroxisme, les seves apostes ideològiques. Ja em diran, honorables difunts, que es pot esperar d’un país sense memòries? Hi ha tan per fer!

Tornant per la general (Article publicat a El Matí)

Torno amb cotxe d’Arenys de Mar. Arribem a mitjans de novembre, i estem en un estiuet de Sant Martí que encara no necessitàvem. Encara no havia fet prou fred per enyorar una mica de sol. Normalment, cada dissabte després del programa de ràdio, enfilo l’autopista i en deu minuts sóc a Mataró, a casa. Però avui no. Avui tranquil•lament baixo la Riera d’Arenys, que bull com a bon dissabte de mercat. Les parades estrenyen les voreres, i els cotxes mal aparcats provoquen el caos circulatori. No passa res, no tinc pressa, és dissabte al migdia.

Girant a la carretera general - aquella que en dèiem “nacional” - sona al cotxe una napolitana esclatant amb el sol de cara. La veu de Beniamino Gigli crepita en una vella gravació com de gramola, just en passar sota el cementiri de la vil•la, allà dalt l’espadat. El trànsit no és massa dens, i el mar brilla calmat. Ben a prop de la carretera hi ha uns pins ben ferms, com aquells que deuria haver-hi abans que es tracés la via i els poblets maresmencs baixessin prop de la costa. Caldes d’Estrac, la Caldetes de l’estiueig s’amaga vergonyosa sota la infausta infraestructura viària que la cobreix, i Sant Vicenç de Montalt, es resigna desfigurat a no ser ja un poblet d’interior.

Ja a Llavaneres, de les napolitanes passem als ritmes surfers dels Beach Boys, que em fan pensar – mig en conya – en aquesta petita Califòrnia nostra. Si no tenim antigues missions ni Beverlly Hills, tenim casetes, palaus i convents, si no hi ha Hollywood, aviat ens acostumarem a veure els cameràmans del nou serial que hi gravaran. No sé pas que som, però amb les nostres peculiaritats, el nostre paisatge i les nostres dèries, som uns catalans a la nostra manera.

L’escena s’acaba amb l’entrada a Mataró: Canyissars al costat de la via,i un tren que tomba cap al nord, mentre uns immigrants feinegen en una feixa prop de la carretera. Reduint, em desvio per davant la vella ermita marinera de Sant Simó. Deixo de pensar en que escriuré, ja sóc a casa.

Article publicat a la meva secció "El Vermut" de El Matí Digital.

Segon Imperi

Quan algú parla de que s'hauria de retirar tal sèrie pel bé del jovent dels nostres dies, no sé perquè sempre se m'apareixen Gustave Flaubert i Charles Baudelaire als Tribunals on la França de Lluis Napoleó els havia portat per immorals. És evident que aquestes ficcions de noietes que somnien en eixamplar-se les sines no són Madame Bovary. Ni ha ho han de ser. De cap manera. Però, atenció, els moralistes sempre apareixen quan cal tapar les pitjors vergonyes alienes amb excés d'indignació. O no va ser una total barbaritat que Monsieur Le President Bonaparte accedís al tron imperial per mitjà d’un cop d’estat? És una constant en la història, que el moralisme de pa sucat amb oli sempre faci el caldo gros davant de qualsevol de qualsevol trivialitat, però no posi el dit a la nafra de les més absurdes decisions governamentals i polítiques. Per això no s’estranyin si avui encara alguns volen provocar amb les mateixes històries que a l’acomodatici, vulgar i tremendament enyorat, Segon Imperi. És tan fàcil!

Reformar-li l'ànima

Es torna a parlar de reformar la llei electoral i d’ introduir elements que acostin la democràcia al ciutadà tot reduint el pes dels partits. Se’n parla com d’una urgència, ara que hi ha mala maror entre els nostres polítics. Em sembla encomiable aquest propòsit. Realment encomiable. Fins i tot, diria que parteix del diagnòstic que m’ha portat a l’avorriment de la política. Ara, sabedor de la impossibilitat, tot i el fons lloable, d’aquesta revolució des de dins dels partits, no les tinc totes.

Perquè, per evitar tornar a repetir com lloros la tan citada màxima de Fuster de “si no fas política, te la fan”, caldria que aquests polítics que ens volen portar a l’urna es dediquessin en cos i ànima a prestigiar la política. A restaurar-li el vell honor, a donar-li un to més alt, més digne. Em sap greu, però votar a la contra, perquè no hi ha més remei, no em serveix i no m’agrada. Ni tampoc vull que em diguin que va costar molt obtenir la democràcia i el sufragi universal. Ho sé, i en sóc conscient. De la Revolució anglesa del segle XVII fins ara, Déu n’hi do. Vull votar convençut i segur, amb el vent a favor, perqueè el meu vot reposi en la dignitat, el talent, l’esforç i el compromís.

Senyors polítics, no tenen cap excusa si volen reformar la llei electoral i introduir totes les millores que creguin - petites circumscripcions, llistes obertes o semiobertes, dobles llistes, primàries, etc. - per tan gallards objectius: Tenen un Parlament i un any. Treballin. Però recordin, de res no serviran les reformes estètiques si no li retornen l’ànima al fons de la política. I això és molt, molt més complicat.

Armistici

Avui l’Europa que participà a la Primera Guerra Mundial commemora el dia de l’Armistici. El dia em que l’Alemanya del Kàiser va rendir-se, esgotada a la França victoriosa. A la Gran Bretanya, per exemple, els homes fa dies que porten roselles de paper al trau de l’americana. Rememoren el cruel carnatge dels camps de França, la temible guerra submarina, les batalles al cel i totes les batalles d’Europa a Mesopotàmia. Però el que succeí a Artois, el Marne, Verdum, el Somme, Tennenberg, Gallípoli o els Dardanels, també ho seguiren amb passió la generació dels nostres besavis.

A Catalunya, la lluita entre França i Alemanya, la desfeta dels Imperis, la retirada de la Rússia de la Revolució, l’entrada dels nord-americans recordant La Fayette i els noms de Wilson, Clemenceau, Guillem II, l’Emperador Francesc Josep, els generals francesos Pettain, Foch o Joffre, van provocar una veritable confrontació entre aliadòfils i germanòfils, que situaven les nacions al costat dels seus postulats polítics. A més, la vida a una Catalunya neutral, que lluny dels camps de batalla es debatia entre la política internacional i les finances, va ser febril... Les fàbriques enviaven gènere a tots els països bel•ligerants, amb l’ajuda d’alguna d’aquests fortunes la premsa bullia i els intel•lectuals s’embrancaven en grans discussions. S’acaba d’obtenir la Mancomunitat i es somniava amb l’autonomia. Barcelona no dormia i era un niu d’espies, de fugitius, de vedettes i artistes. D’aquesta intensitat de principis de segle, en guardo fins i tot la llegenda familiar de mon besavi, que va marxar a França durant la Guerra a conduir els tramvies de, no sé ben bé si, Tolosa o Marsella. Ciutats on no hi havia homes joves...

L’11 de novembre de 1918 va acabar la Gran Guerra, i com explica Josep Pla fins i tot a Palafrugell es va rebre la notícia amb alegria. Però, amb ella no s’acabarien pas ni els conflictes ni la tragèdia, que arribarien a cotes sublims anys a venir. Al nostre país la febre es va acabar aviat i van arribar, amb retard, tots els mals de l’Europa d’entreguerres: la crisi, els totalitarismes i la fam. Potser és que fins el dia 9 de novembre de 1989 els europeus no vam deixar d’estar enmig de la tensió, no vam deixar d’estar “au dessús de la mêlée” com consternat es situava durant la I Guerra Mundial el pacifista i escriptor francès Romain Rolland.

T'he vist

T’he vist a l’autobús, quan ja estava assegut uns seients darrera el teu. T’he vist de forma casual, i mira que m'he preguntat com és que no ens veiem, ni a la mateixa ciutat on sembla que vivim. Com és que vam perdre la relació, el contacte? Hi va haver un dia que vam deixar-lo, o va anar esllanguint-se fins a desaparèixer? T’he descobert, perquè com saps, la teva cabellera sempre és i serà inconfusible. Aquell doll de tirabuixons rojos, que tan m’agradaven! I com de fascinat em tenia el teu nom de ressonàncies italianes! Confesso que darrera del llibre i de la senyora que,finalment, s’ha assegut al meu costat t’he espiat per assegurar-me que fossis tu. Estaves sola, en silenci, i els teus ulls anaven d’un llibre al mòbil, i del mòbil a un entrepà que has tret de la bossa. Eres tu, i no t’he dit res.

Confesso que durant un instant he estat temptat de canviar de seient i asseurem al teu costat. Però sempre he estat covard per les emboscades i m’han fet por les sorpreses. Perdo la noció del temps quan no controlo la situació. Ho hauria pogut fer. Canviant-me de lloc, la senyora del meu costat hauria estat més còmode i jo no hauria baixat de l’autobús amb tants cabòries!

Ara davant l’ordinador, la memòria traïdora converteix les nostres converses en quelcom meravellós, que no sé pas si va ser. Converteix les nostres passejades camí de l’escola en com una petita galanteria que – coqueta – em permeties. Llavors tu volies fer filologia catalana, tenies un entusiasme viu per la literatura, i jo pensava que la meva il•lusió era això del Dret, i parlàvem de llibres i vides per viure. Si hagués pogut t’hauria explicat com m’equivocava amb els estudis i l’esdevenir, i quins senders s’han obert amb meu pas. T’hauria explicat mil i una històries, mil i una descoberta que he fet darrerament. O potser no. Hauria volgut que m’expliquessis que ha estat de tu en tot aquest temps. Sovint he trobat gent a qui – per cortesia – he escoltat vida i miracles. Avui m’hauria agradat que m’expliquessis que has fet tots aquests anys. Ara que ets més gran i més sàvia però, intueixo, igual de misteriosa.

Els meus records i el Mur (Publicat a El Matí Digital)

Avui fa 20 anys de la caiguda del Mur de Berlín. Jo tenia 4 anys per fer-ne 5, i la caiguda del mur se’m situa com el primer record d’un esdeveniment viscut. Com la primera constatació de l’existència del món, d’un món fora de la meva petitesa d’infant.

No puc dir que recordi els fets concrets del vespre del 9 de novembre de 1989, però si que tinc un lleugera remembrança de l’existència d’un Mur que separava Berlin. I de l’existència d’una República Democràtica Alemanya, al costat d’una República Federal Alemanya. Els meus primers records històrics, de testimoni distret d’un esdeveniment històric, estant marcats justament pels fets que van canviar el món l’any 1989: La desfeta de la RDA, la llibertat de Praga, la caiguda i execució de Nicolae i Elena Ceausescu, i sobretot l’estela del meu primer ídol: Mikhaïl Gorbatxov.

No sabria dir ben bé perquè, però des de ben petitó vaig sentir devoció pel mandatari soviètic que va intentar posar sobre la taula la Perestroika, la transformació política que l’infortuni i Boris Ieltsin (a qui també recordo dalt d’un tanc, després del cop d’Estat involucionista de l’any 1991) van descarrilar. Quan Gorby va visitar Barcelona, l’any 1990, vaig demanar als meus pares que m’hi portessin a veure’l i no em van fer cas... Era l’època de George Bush Sr., de Helmut Kohl, de Margaret Thatcher i François Mitterrand. Líders que allunyats per 20 anys i per la realitat d’avui, encara ens se’ns apareixen més gegantins.

Fa 20 anys, i no puc dir que els meus records siguin gaire nítids. No sabia ben bé que passava al món, però recordo el frenesí dels noticiaris (tot just estava aprenent a llegir, i no havia conegut encara els diaris). I també recordo el meu pare explicant-me, sobre un puzle del mapa d’Europa, que aquella frontera que es veia entre les dues Alemanyes ja no existia. Aviat, la bola del món va començar a quedar obsoleta: Va desmuntar-se l’URSS, van separar-se Txèquia i Eslovàquia, van reaparèixer Letònia, Lituània i Estònia, van independitzar-se Ucraïna i Bielorússia, i van començar les tensions als Balcans.... Però això ja és una altra història.

Publicat a la meva secció "El vermut" del Matí Digital.

La veritat segons Jordi Pujol*

Si l’anterior volum de les seves memòries, Pujol traçava un recorregut pels seus anys de formació i, del que va anomenar-ne, fer país, aquest segon arrenca amb el seu primer mandat com a President. S’inicia amb tota la incertesa que suposa enfrontar-se amb el repte de bastir un país de bell nou, després de més de quaranta anys sense poder propi, i des del primer moment amb la necessitat d’explicar-se. De donar la seva versió. Quan explica un episodi, una decisió o unes paraules, puntualitza els errors i destaca els encerts, i no oblida de cap manera les adversitats que van sorgir-li pel camí, sense estar-se de passar comptes amb aquells qui van posar pals a les rodes. Aquesta és la gran diferència amb el primer llibre de records: Si el primer – descrivint els seus inicis i el seu compromís durant el franquisme – podia ser digerible per tots els lectors, el segon despertarà les contradiccions de convençuts i aliens davant dels judicis que fa dels coprotagonistes del moment polític i, sobretot, davant de les versions que fa dels episodis més durs dels primers anys de mandat. La voluntat de deixar escrita la seva veritat es troba en tot el llibre amb la brillantor i l’alt contingut èpic i ètic d’un polític que, tot i enretirat, continua sent clau per entendre el nostre país i la nostra gent. En aquest llibre, Jordi Pujol explica els seus anys de fer, de construir, i de decidir, accions que – com reivindica – sempre han d’anar acompanyades de valors forts.

Memòries 1980-1993. Temps de construir. PUJOL, Jordi. Ed. Proa.

*Crítica publicada a la revista Valors.

Limfoma, un any després

Quan vaig sortir de l’hospital, em va semblar que mai havia vist el cel i el sol de l’hivern més purs, ni el verd esclatant de les muntanyes del Maresme més magnífic, ni el mar vell conegut tan fer ni els somriures dels amics tan vius. I és que el món se’m presentava davant meu, tan formós!

Com al Cant Espiritual de Maragall, el món és tan formós! Aquesta idea em ressonava al cap des de que m’havien detectat el limfoma. És a dir un càncer. Havien estat quinze dies de proves, incerteses i neguit a l’hospital, i fer fi coneixia, gairebé cara a cara l’enemic. N’haurien de passar gairebé deu més, ja amb la seguretat d’un diagnòstic, i amb tota la seva gravetat, devenia la paraula càncer. Però, i ca! Si el món és tan formós, com podria res tòrcer-se?

Per caprici de la divinitat, els primers símptomes de la malaltia havien aparegut, en forma de molestos dolors abdominals, a la ciutat de Jerusalem. Baixant pels carrerons. de la ciutat tres vegades Santa, Ciutat de la Pau, Yerushalàyim, capital d’Israel, ciutat disputada, anhelada durant dos mil anys per milers de cors. Havia estat a la fortalesa de Massada, sota un sol de justícia con en el temps del Rei Herodes. Pensava que eren molesties del viatjar. Que hi podia fer?

Després havia estat uns dies a l’hospital acabat de tornar d’Israel, i m’havien extret la vesícula, tot per culpa d’uns brutals dolors als budells, que no trobaven diagnòstic. Vaig passar un mes d’octubre penós i el 5 de novembre, el mateix dia que tot el món comentava la victòria del President Obama, em tornaven a ingressar. Van passar molts dies fins que em van donar els resultats. De seguida vaig pensar que tot plegat era un bona putada. Ras i curt. Ara bé, no n’ha estat la primera, ni penso que sigui la darrera. Ja vinc d’una malaltia prou fotuda, que amb 14 anys, en plena adolescència, em van obligar a una operació de transplantament de pulmó, i em prenc cada dia mig farmàcia. Malgrat tot, i ho dic amb total modèstia, he tingut una vida fantàstica! Més de deu anys de total salut, sense cap entrebanc ni recaiguda, viatjant per mig món, coneixent infinitat de gent, estudiant i fent ben bé el que he volgut. Per això no és estrany que el primer que digués als metges, que reunits al voltant del meu llit m’acabaven de donar la noticia, fos que si havíem lluitat fins llavors, no es tractava de rendir-se ara. Per les cares que van posar, no s’esperaven de cap manera, una reacció tant de cara. Però, i que cal fer en una situació com aquesta?

Hauria estat còmode i, fins i tot estèticament correcte, que m’hagués arraulit a plorar la meva desgràcia, però vaig veure clar que tot plegat no m’hauria dut enlloc. Tot seguit, ni una hora després, començava a explicar-ho als meus amics.





Això ho vaig escriure durant el tractament, després de sortir de l’hospital amb el diagnòstic. I passades la quimioteràpia i moltes lectures, de gaudir com mai de l’amistat, de la vida, i que tot plegat m’acabés convertint en aquest “sóc com sóc” d’ara, cap al juny em van donar la notícia de la remissió completa, de la meva total curació. Avui, un any després d’entrar a l’hospital i de començar aquest episodi peculiar, volia rememorar-ho. I aprofitar per donar les gràcies.

Un senyor Rambles avall

Surto de la a estació subterrània de Plaça Catalunya, amb el rampell d’energia que et dona ser per fi a la ciutat. Cada la mateixa sortida a la llum del dia, i cada dia els mateixos metres cap a l’Ateneu. Passo per davant de l’FNAC esquivant els venedors, enquestadors i joves que volen convèncer-me de fer caritat a alguna ONG. Estic d’acord amb els lloables objectius que m’expliquen, però de ben segur que aquests es podrien aconseguir reduint a zero les despeses de les organitzacions en màrqueting i publicitat.

Arribat al pas de vianants de les Rambles, que buides, de bon matí i amb la cara neta semblen fascinants, em fixo en un senyor gran, àgil, carregat d’espatlles i alt com un Sant Pau. Travessem, i l’home correteja per la vora més exterior de les Rambles, per darrera de bancs i quioscos. Els cabells blancs i les mans a la butxaca dels pantalons, per sota l’americana. D’un bot salta a calçada, i esquiva taxis i ciclistes. No em puc estar de seguir-lo, però carregat com vaig se m’escapa. Camina dominant el paisatge, saltironejant i amb velocitat. Em venen al cap les imatges d’aquestes Rambles gravades a principis de segle, plenes d’homenets que salten, corren, caminen ràpid per efecte de la particular velocitat del cinematògraf.

El senyor gran continua Rambles avall, quan jo m’endinso cap al carrer Canuda. En aquell moment es gira i l’ancià àgil, carregat d’espatlles, alt com un Sant Pau, de cabells blancs i amb les mans a la butxaca dels pantalons per sota l’americana, resulta ser el Sr. Espar Ticó.

Empresonar Pujol

L’acarnissament al que han estat sotmesos Lluís Prenafeta i Macià Alavedra per part de la premsa d’aquest país només s’entén pel desig ocult que encara mantenen alguns d’empresonar Jordi Pujol. Gallegen com mai els antifranquistes professionals que encara no han perdonat que algú com Pujol els guanyés les primeres eleccions l’any 80, gaudint de la incomprensible col•laboració de quatre tronats que des de l’independentisme semblen no comprendre com devia costar construir un país després de la llarga nit del franquisme. Uns i altres gaudeixen com folls veient els estrets col•laboradors de Pujol, engarjolats pel jutge Garzón.

En el segon volum de memòries, el President explica amb dolor el cas Banca Catalana. Llavors una operació ben orquestrada política i mediàticament va intentar portar-lo a la presó. Molts dels qui l’impulsaren i la gaudiren devien oblidar el fet que abans que tinguessin edat per prendre’s el primer cubata a Bocaccio, Pujol ja havia estat a la presó per catalanista.

Si sota el títol de temps de construir Pujol parla d’un temps d’il•lusió, de decisió, d’encerts i d’errors, d’un temps d’idees i de passió, molts han omplert els seus dies d’un temps d’inanició, d’incultura, d’un temps de baixa estofa i de consigna buida. Que dur no ser capaç, amb tota la superioritat moral que arrossegaven, de fer res semblant!

I que dur que els vells ressentiments aflorin. Que el fracàs els corqui la passió i el desig de construir. I per això la foto humiliant a portada del seu Secretari General de Presidència. Per això repetir una vegada i una altra la imatge de l’antic conseller emmanillat. Per això, arribar a insinuar, com qui no vol la cosa, que el següent detingut hauria de ser el mateix President, pel que podia saber, pel que podia estar amagant. Perquè darrera de tot plegat hi respira l’etern desig d’empresonar Pujol.

De Sant Simó a Dia de Difunts (Publicat a El Matí Digital)

Deu ser la crisi o potser que no m’hi fixo, però diria que aquest any hi ha menys Halloween que mai. És una festa que només s’entén al seu país d’origen, i tot i les simpaties que tinguem pels Estats Units d’Amèrica, no volem celebrar-la. Ja en tenim prou amb les nostres tradicions, i per aquí ens disfressem per Carnestoltes i mengem castanyes la vigília de Tots Sants. Poble mediterrani que celebrem vigílies!

A casa sempre hem celebrat – de forma tranquil•la, abans amb els pares i d’un temps ençà amb la colla – la Castanyada. A Mataró des del dia 28, festa de l’ermita marinera de Sant Simó, fins a Tots Sants, vivim una sèrie de jornades dolces: del sabre de brioix i massapà de Sant Simó fins al festival de color dels panellets passant per la indescriptible textura de les castanyes, preferiblement crues, que quan són torrades t’embruten els dits, la xarona dolçor del moniato i tot plegat ben paladejat amb el suau balanceig del vi bo. Aquesta és la meva Castanyada. No ens cal res més, la nit és llarg i la conversa flueix. Moscatell, castanyes, panellets, moniato, tot tardorenc faci el dia que faci fora.

Enyorem els nostres morts però no anem al cementiri quan toca. No ho he vist mai fer als pares. Preferim recordar ben sovint els nostres difunts, que no pas anar a visitar els seus nínxols perquè ho diuen les floristes. En parlem, els recordem, els enyorem.

I posats a trobar a faltar per aquestes dates, no seria bo recuperar la tradició de representar pels entorns del Dia de Difunts el Tenorio? O potser som esclaus de prejudicis i fills de modes? Quin seria plaer tornar a sentir allò tan repetit, però tan fi de “No es verdad àngel de amor...”. Don Juan, Doña Inés, el Comendador.... Ho compensarem amb l’òpera de Mozart, però qui tornés a veure un Don Juan Tenorio!

Article publicat a El Matí Digital dins la meva secció "El Vermut".