És cosa nostra, només? (Article publicat a l'Espai Hayek de la Fundació Catalunya Oberta)

Ja fa força dies que escoltem per ràdio i televisió com una veu seductora i alhora enèrgica ens recorda que d’aquesta situació econòmica (i suposo que social i política) només ens en sortim entre tots, en traducció literal de l’original castellà que dóna nom a la campanya i al lloc web. Qualsevol misteri desapareix quan sabem que tot resulta ser un missatge bonista i políticament sospitós llançat per la Fundación Confianza que té darrera la Confederación de Cámaras de Comercio i les principals multinacionals espanyoles.

A banda de la sorpresa que provoca identificar a aitals filantrops amb llur missatge, hom acaba pensant que potser acaben de ser nomenats Ministre d’Economia o Hisenda i encara no ho saben. Perquè en l’actual situació de crisi econòmica el ciutadà pot fer alguna cosa més que resignar-se, treballar, ser enginyós i pensar que vindran temps millors? Algú pot pensar que només esforçant-se com bé sap la majoria de la població que pateix diàriament l’estretor econòmica i pregant perquè no vagi a més, desembarrancarem dels esculls on ens ha conduït la manca de decisió i la irresponsabilitat governamental?

Tot plegat, recorda a aquells eslògans que fa anys venien a dir que “entre tots podem fer un món millor” o simplificant “un altre món és possible” i que finalment han acabat servint per vendre qualsevol cosa. Seduïts per noves veus vellutades que fan oblidar l’anterior flower power, s’oblida que justament als polítics els hem cedit un gruix de responsabilitat perquè, d’acord amb els majors coneixements i possibilitats que aparentment tenen, prenguin les millors decisions des dels governs cap al poble. I no per construir una Arcàdia, sinó perquè -justament!- entre tots ens en anem sortint en els nostres quefers diaris.

Evidentment, sempre és molt millor traslladar a l’esporugit ciutadà tot el pes del seu futur, fer-lo culpable de la mala marxa de la seva petita empresa o convertir-lo en el mag que el portarà cap a la fortuna i, generós ell, a compartir-la amb els seus congèneres. Els meus bons amics filòsofs podrien aclarir a quina escola o en qui s’inspiren aquesta benèfica Confederación de Cámaras de Comercio –entitats que ens haurien d’explicar quines iniciatives concretes està prenen cap als seus contribuents– i resta d’innocents empreses. Llec en la matèria, de moment, aquest intent de descàrrega de la responsabilitat i d’ocultació de la obligació dels nostres representants polítics a base de manual de màrqueting i bona realització sembla que només sigui una nova lliçó de cinisme... de bon rollo, és clar.

Fent temps al Mercat de la Llibertat (Article publicat a El Matí)

Arribo massa d’hora a una cita a Gal•la Placídia. La zona s’escapa als meus dominis i, amb la curiositat de la descoberta, m’endinso cap a Gràcia. Entro a la Plaça de la Llibertat a través d’un carreró amb nom de poeta anglès. Fins arribar al mercat, cavil•lo quin pròcer va batejar aquest vial feiner i ombrívol de la Vila, en homenatge a John Milton. Un s’imagina mil noms a Gràcia abans del d’un poeta britànic del segle XVII, implicat en la Commontwealth de Cronwell i autor dels Paradisos perduts... Accedeixo al mercat amb determinació, com aquell qui està convençut de deixar-se seduir sigui qui sigui ella. Els mercats i les places m’han agradat des de ben petit, des de que hi anava amb ma mare, de bon matí, i feia riure a les pageses. El mercat de la meva infantesa deu ser com una mena de paradís perdut d’en Milton.

Per fora, el Mercat de la Llibertat és de fisonomia típicament barcelonina: ferro forjat, teula, sanefes d’aire modernista... Quan Gràcia va perdre la independència tornant-se barri de Barcelona, el seu mercat ja era ben germà dels de l’Eixample. El que primer sobta en entrar és l’extrema polidesa que s’hi respira, totalment contrària al que hauria de ser un mercat. En aquest mercat s’hi parla fort, com no podia ser d’altra manera, i les mestresses estiren carros i els verdulaires de l’entrada tenen el rostre treballat de molts matins de son i intempèrie, però ni s’hi crida ni s’embruta; ningú vol trencar l’harmonia ni la netedat que sembla tenir. Em sembla que un terra de mercat sempre ha d’estar un pèl desendreçat. Ara una fulla de col, ara una pastanaga pansida, ara una taronja que rodola... Potser tot plegat és per obra i gràcia de la seva reforma – que l’ha agençat i hi ha situat un supermercat, marca de la casa de la remodelació.

Als paradistes, clients i passavolants se’ls veu un xic cohibits, potser amb aquest instint de no fer malbé massa aviat el que acaben d’estrenar... però hi ha vida, no us penseu. Diuen que el caràcter d’un poble sovint es troba en la vida dels mercat (i en la mort dels cementiris) i és ben bé que algú podria estudiar els barcelonins a través d’aquests mercats amb solera i cara neta nova de trinca. La cara neta potser ha afectat massa la idiosincràsia del mercat i per això s’hi veuen excessives bates blanques, bacallaneries que semblen boutiques de disseny i imaginatives solucions de màrqueting que substitueixen a l’oferta a crits. Anoto que el mercat ja no em recorda tan a un basar. Ara potser el compararia a un aparador.

L’olor de peix frec que no disgusta però embriaga, els molts colors de la fruita madura, estratègicament combinats caleidoscòpicament, els talls de carn que s’escolen dels papers setinats amb els que són pesats a la balança, la llegum cuita com pedres precioses del tresor d’un rei moro i el tràfec comercial que s’allargassa mandrós m’acomiada mentre marxo, amb les notes preses. Un mercat del segle XXI, deurà escriure algú. I no hi veurà, que sense la tradició, no tindria sentit un mercat com aquest.

Publicat originalment a El Vermut, la meva secció al Matí Digital

La crònica de Xavier Bosch

Tot i que en cadascuna de les entrevistes que li han fet, Xavier Bosch hagi volgut dissipar la presumpta realitat que hi ha darrera de Se sabrà tot, el lector no pot deixar de buscar-hi l’experiència personal de l’autor – durant un curt espai de temps director d’un diari barceloní com el protagonista de la ficció, Dani Santana. Guardonat amb el Premi Sant Jordi que any rere any atorga Òmnium Cultural, Bosch ha sabut traçar una bona història, amb la suficient dosis d’intriga i la justa versemblança per no només atrapar el lector, sinó per assolir un cert èxit en la petita llista de la novel•la en català.

Daniel Santana, presentador d’informatius de la televisió del Grup Blanco és elegit pel Director General del Grup com a nou director del Crònica, el seu diari estrella. Tot i començar amb il•lusió i bon peu, Santana aviat toparà amb les pressions i les misèries que semblen conviure amb aquesta nova responsabilitat per a un periodista de principis i amb un punt ingenu. Paral•lelament assistim a la investigació que el Senza, un periodista del Crònica fa de la degradació del Raval de Barcelona i el terrorisme islamista que troba en aquest barri amb un peu a la degradació, el seu amagatall perfecte.

Bosch utilitza en la trama temes d’absoluta actualitat – ara i en el moment d’escriure el llibre – que no deixaran de resultar familiars al lector. Alhora, Se sabrà tot és un retrat del món de la premsa, amb tensions entre la redacció i els despatxos de direcció, interessos polítics i empresarials que no es poden perdre de vista en una ciutat encara en fase d’eufòria econòmica i un vell periodisme que s’en va. Escrita, a més, amb el coneixement de causa que ha de tenir un periodista bregat com Xavier Bosch, en el seu vesant de crònica de l’ofici periodístic deixa un pòsit descoratjador, càustic, desangelat. Però, de cap manera es pot negar que la novel•la està escrita amb honestedat i coneixement de la tècnica i el material narratiu, fugint dels jocs de mans i amarat de totes les històries reals que calen per fer una bona ficció.

A banda, un dels atractius del llibre són les constants picades d’ullet amb referències a personatges, mitjans de comunicació, etc. que sota noves aparences – com l’homenatge a un veterà periodista, que s’amaga sota el fàcilment reconeixeble pseudònim de Narcís Riera. Com a pista, una frase de l’articulista real, han servit de títol a la novel•la.

Se sabrà tot. Xavier BOSCH. Ed. Proa. Premi Sant Jordi 2009.

Fer de lector (Article publicat a El Matí)

http://elmati.cat/articles/noticia.php?id=1185

Des de fa 30 anys hi ha nens i nenes que escriuen contes i els envien al Concurs Literari per a Escolars que organitza l’Òmnium Cultural de Mataró – ara desplegat per tot el Maresme –. Alguns amb la secreta il•lusió de guanyar, d’altres per obligació acadèmica. Des de l’any passat participo en la nit de deliberacions del Jurat, com a lector dels contes que han presentat els nens i joves. He de dir que, en la meva infantesa i adolescència, no vaig participar mai en aquest certamen. D’alguna manera l’habitual peresa es posava de manifest, prematurament.

Arribo a la seu de l’Òmnium, tard. Són tres quarts de nou i vinc amb pressa des de la Universitat.El Jurat ja està reunit. El formen un magnífic poti-poti d’edats que combina poetes, mestres, directors d’arts escèniques i periodistes. Lletraferits, en el sentit més ampli i descriptiu del terme. Jo només llegeixo, poso veu als escrits dels joves contistes. Però sé que la meva tasca té un valor, i gaudeixo fent-la, tot i que ben bé acabem a quarts de dues de la nit.

Gairebé sense poder dir bona nit, començo a llegir el primer conte de la primera categoria, els més petits. Tot és màgia, fantasia, tendresa, barrejant el món més proper amb personatges increïbles. Anem avançant categories, i aviat entrem en el drama, en la descoberta del món. L’idealisme apareix amb l’adolescència, i aviat comencen les històries d’amor, quan més dramàtiques més sentides. La cinquena categoria, sorprèn per la seva maduresa. Estem parlant de nanos de fins a 17 anys, que són capaços d’escriure, ja literàriament, líricament, combinant l’erotisme, el misteri, els sentiments, l’humor o el joc.

Marxem amb la llista de premiats feta. Satisfets. És cert que s’han descartat moltíssims treballs. La majoria d’aquells qui concursaven per la inèrcia escolar, sense el delit del jove apassionat. N’hi ha amb faltes, amb ingènues reiteracions o acotacions que ens semblarien innecessàries. D’altres, evoquen unes realitats tan allunyades del món adult que ens costa seguir-los. Un cop triats, a la nit llarga de reunió del Jurat, se’n llegeixen uns cinquanta. Però si de la selecció que en fan apareix una joia, un escrit que deixa bocabadats als seus membres més venerables i fa obrir als ulls als més joves, ens podem donar per absolutament satisfets.

Si sovint mirem desconcertats als més joves, el Concurs d’Òmnium Cultural per a escolars, ens reconforta i ens alerta: sempre apareix una nova generació que estima i viu, que empeny i vol escriure, vol dir, i – a ben segur - que en sabrà més que tots nosaltres.

Publicat originalment a El Vermut, la meva secció al Matí Digital.

Un passeig pels Encants a migdia (Article publicat a El Matí)

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=1158

A l’amic Aitor P.C., per haver-me regalat un article.

Fa ja uns dies em van portar als Encants Vells. A l’amic que m’hi va portar – passejant habitual d’aquesta fira d’andròmines i papers – li feia una il·lusió sincera descobrir-me aquest racó un pèl feréstec de Barcelona, sota l’scalextric de les Glòries i les escorrialles de l’Eixample, just davant per davant del símbol de la moderna Barcelona que vol ser la Torre Agbar.

Entrem als Encants amb curiositat i el punt de prevenció necessari en tot tipus de fires. Hi ha parades ben armades, ben guarnides, plenes de bon gènere: antigalles, llums o mobles. Per contra, al bell mig del mercat s’hi obre una clariana de firaires més magres, que mostren tot el fato per terra. Tot plegat, d’aquell que val més que no preguntis d’on ha sortit. Tot sembla ben bé pres de la calaixera d’una tia soltera o d’un pis tancat on fa temps que fa olor de resclosit. Les modernitats d’una època, que tanta il·lusió devien fer a una família dels seixanta, avui corren pels Encants Vells, sense cap cura i a pela el metre.

L’amic que m’acompanya m’assenyala algunes parades on els magrebins desganats que porten l’estesa, amunteguen llibres. Els preus són irrisoris comparats amb les llibreries de vell d’Aribau. I per terra i sense cura, s’hi troba l’obra completa de Winston Churchill, l’Esperit de Catalunya del Dr. Trueta i algunes obres – avui ja velles – de Jordi Pujol. No costa gaire imaginar-se un avi convergent amb un menjador ple de llibres que avui els rapinyaires com nosaltres regategem per endur-nos-els per un euro.

Fins una orla dels noranta d’una promoció de Dret de la Central es repenja en un cadira sense cul. Cassetes de betzinera i vídeos pornogràfics, tasses plenes de monedes rovellades, roba vella, material de bricolatge nou de trinca, i els llibres que els marxants descriuen sempre i indefugiblement com a “muy bonitos” i taxen segons el seu pes. Espriu, Maragall o la col·lecció completa de los Episodios Nacionales de Don Benito Pérez Galdós, a mercè del vent, de la pols i els dits poc curosos dels buscadors de gangues, sense cap feina urgent a fer un divendres al migdia.

En marxem després d’haver escrutat tot el perímetre dels Encants Vells, mentre alguns marxants tanquen per dinar, i algun curiós encara persisteix en la recerca el seu particular Dorado. Marxem amb uns quants llibres i amb la cartera encara a la butxaca. Serà més tard, i lluny dels Encants quan me la furtaran.

Que et passa pel cap (Article publicat a Valors)

Que et passa pel cap, et pregunta inquisitiu quan accedeixes als seus dominis el Sr. Facebook. Sovint no saps que contestar-li. Ni creus que et passi res de publicable pel magí. Sovint, als teus amics, coneguts i saludats, tampoc tenen massa a dir. No obstant, tots plegats acabem escrivint frases que volen ser brillants, comentem el que diuen els altres, diem compulsivament que tal cosa “ens agrada” i anem de mur en mur, d’amic en amic.

Si anem amb internet a la butxaca, ja ens llevem de bon matí ja responen a la pregunteta, i li podem dir al món que ens acabem de prendre el primer cafè del dia. Més tard, amb el diari llegit – i obertes totes les planes webs informatives i d’opinió – potser val la pena que comentem l’actualitat.

Si estem avorrits, començarem a xafardejar amunt i avall, per veure quines fotografies s’han penjat, quants nous vídeos hem de veure, quantes rialles ens ha de provocar un grup – suposadament – ocurrent, quines indiscrecions corren per poder fer una mica de safareig amb els amics que, gràcies a que estant connectats, sabem que estant a l’altra banda de la xarxa...

Però, tot i que a nosaltres ens sembli tan divertit, això de dir adés i ara, que coi estem fent o pensant, sempre hi haurà qui ens previndrà dels perills del Gran Germà, del control social, de les fuites d’informació, com si cap d’aquestes coses – cas d’existir- focalitzessin la seva mirada en les foteses de la nostra petitesa.

És cert que res és innocent, ni la ràdio ni el ferrocarril, ni la 9a de Beethoven ni el CD. Ara, recau sobre nosaltres la decisió de l’ús que en fem. Del suc que en volem treure: Perquè que les xarxes socials siguin el maldecap que els apocalíptics ens volen fer creure, o l’instantani i plaent passatemps que avui creiem que és, només ho podrem dir nosaltres... amb el que ens passi pel cap, de ben segur.