Si plou, més val mullar-se... (Article a Valors)

Com ens deia en Raimon, el nostre país no sap ploure, o plou poc o plou massa. Com seguia la cançó si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe. Sempre estem entre l’amenaça de la restricció o les conseqüències de dies de tempesta i rierada, aquesta darrera tan pròpia i característica del Maresme. Enguany, també podríem parlar de nevades, que pel que sembla el nostre país tampoc està massa prest en aquests assumptes. Amb aquest panorama meteorològic els ciutadans que han d’anar a treballar, a portar els nens a l’escola o fer qualsevol encàrrec surten al carrer més aviat desconcertats.

En dies com aquests, si se surt de casa amb un bon paraigua, dels de pal llarg i mànec de bastó, hom es pot trobar amb la cruel sorpresa que el dia gris i lletjot que ben bé semblava de pluja de bon matí, a mida que passen les hores es vagi obrin i acabi en un sobtat dia de sol cap allà a migdia. Les possibilitats d’oblidar, doncs, el paraigua ja innecessari són prou altes.

Però, fins i tot si el dia és en efecte plujós i la rutina diària ens obliga a sortir sota una bona tempesta, pot ser que el paraigua – especialment si es tracta d’un d’aquells models plegables pensats “per si de cas” – no sobrevisqui a l’aventura: Quantes vegades no hem vist, tristos i abandonats, paraigües atrotinats, doblegats pel vent i amb l’esquelet deformat, com víctimes innocents de les inclemències del temps?

Així quan cau un bon xàfec, sovint des de casa – seguint el tòpic del plaer que suposa veure ploure a través de la finestra – penso que si ara calgués sortir potser fóra millor mullar-se fins quedar ben xop que no pas lluitar per mantenir l’estabilitat d’un precari paraigua o pensar si finalment ens l’hem posat a la bossa. Potser és millor creure que córrer sota les gotes, mullar-se ben bé la cara, buscar infructuosament un balcó on arrecerar-se pot ser, fins i tot, un plaer en dies de pluja.

Article publicat al número d'aquest mes de la Revista Valors.

Un crim al costat de casa (Article publicat a El Matí Digital)

Arribo a casa després d’una estona de fer ràdio. El meu carrer, habituat al pas però molt poc acostumat a les multituds, presenta una paisatge estrany: tres cotxes dels Mossos d’Esquadra, tants d’altres sense retolació, agents uniformats i de paisà, testimonis, veïns curiosos... De seguida m’informen del que ha passat: al carrer del costat de casa, al carrer que veig des del finestral de la meva habitació i que tan sovint em serveix de referència per a que em localitzin, hi ha trobat un mort. Pel desplegament policial que envaeix tota la via sota la meva finestra, no hi ha masses dubtes de que es tracta d’un crim.

Els veïns encuriosits s’aboquen als balcons, mentre els passavolants xafarders s’abraonen sobre els agents de policia o s’interroguen els uns als altres a la recerca d’algun detall sobre el que ja tothom anomena assassinat. N’hi ha qui diu ja té teories, d’altres ho comuniquen als altres a través del telèfon mòbil i estic segur que en algun moment o d’altre apareixerà la senyora en bata que sorpresa es pregunta com ha pogut passar, tan bona gent com hi ha en aquesta escala. Alhora, arriba el jutge i el furgó de la funerària. Cadascú hi té el seu paper.

M’estranya un fet, per poc habitual davant de qualsevol acte violent: Cap càmera, cap periodista rere detalls esgarrifosos i bassals de sang. Som a Primer de Maig, i com que el periodisme més que vocació és feina, tot sembla un desert, informativament parlant. Quan salta la llebre i els periodistes de guàrdia tenen les primeres dades, els investigadors se’n desentenen... però això no els impedeix, als periodistes donar les primeres informacions i als policies del grup d’homicidis estar-se tot el dia, fins i tot l’endemà, al pis on s’ha trobat la víctima.

Al carrer del costat de casa, un carrer costerut, obert arran del centre a mitjans del segle passat, de blocs dels seixanta i d’altres més moderns, rematat en un dels seus xamfrans amb un bonic xalet que em permet observar pins, heures i teules vermelles, hi ha hagut un crim, i ben bé que l’ha desconcertat.

Article publicat a El Matí Digital, dins la meva secció El Vermut.