Un any (Article publicat a Valors)

Fa un any vaig deixar la feina que feina d’advocat, l’anar i venir i l’intent de resoldre problemes d’uns clients que exigien sempre solucions per abans d’ahir. En un principi era una carrera que m’agradava i he de dir que vaig trobar el plaer en l’exercici del dret. Fins i tot, l’estímul constant, la recerca d’una sortida imaginativa als casos i la necessitat d’interpretar a conveniència les lleis les veia com el meu futur immediat i remot. No obstant, un avís de salut em va fer deixar i enviar, gairebé, al botavant l’experiència del dret.

Cal dir que aquest sal al buit sense xarxa, en principi no tenia una sortida clara. No sabia que podria fer l’endemà de la decisió. Era evident, m’agrada escriure i l’afició periodística que havia començat fa 8 anys a l’enyorat “Full de Mataró” – precedent d’aquesta revista – no havia minvat, ans al contrari creia – en somnis - que aquest podria ser el meu futur. No obstant no em creia tan arrogant com per creure que l’endemà de prendre la decisió de deixar de banda el dret, em farien reporter, periodista, cap de redacció, director d’un diari...!

Poc a poc i bona lletra, em vaig apuntar a un màster de periodisme. Al principi tenia por. Creia que els meus companys serien tots periodistes experimentats i jo un ingenu “parvenu”. Ara ja he acabat el màster, he conegut un munt de professors i professionals i estic treballant en el món del documental de televisió. Déu n’hi do! Un any de canvi, que ha passat ràpid però que tan sols ha tingut els dotze mesos de rigor i on he passat de l’americana i corbata, del codi civil i els escrits dirigits a jutges, als guions, a les entrevistes i a la recerca d’informació, prenent-me el canvi, el risc, el somni i la incertesa com el plaer que són.

Article publicat al número del mes de juliol de la Revista Valors.

Tancament de Caixa (Publicat a Matarónoticies.cat)

Dimarts Caixa Laietana signava la “fusió freda”, - forma col•loquial en que es coneix aquesta martingala del Sistema Institucional de Protecció -, amb Caja Madrid, Bancaja i un seguit de petites entitats de diferents comunitats. 147 anys després de la seva fundació, una de les entitats que donaven caràcter de ciutat a Mataró passa a formar part del grup de caixes d’estalvis que se situen sota l’òrbita del nou holding madrileny que dirigirà l’exministre d’Economia i exdirector del Fons Monetari Internacional, Rodrigo Rato.

Segons sembla a nivell de Conselleria d’Economia hi ha hagut força reticències a aquesta integració – que allunya el centre de decisió d’una entitat del país i empetiteix el poder de la Caixa a nivell espanyol – però a Mataró s’ha seguit amb resignació i passivitat.

Cal reconèixer el paper històric de l’entitat d’estalvis a la ciutat, el valor indiscutible de la seva obra social per la ciutat, en el desenvolupament del seu benestar i cultura. Només la Biblioteca Popular, que durant dècades va ser la única de la ciutat, ja mereixeria tot el record i agraïment. Ara bé, aquest treball indiscutible a la ciutat, ha anat emparellat a una manca d’ambició, de voluntat de tenir un paper, una personalitat i una rellevància a nivell de país, més que notòria. Només cal recordar com als anys seixanta, en el moment de l’expansió per la comarca, es va decidir el canvi de nom. De Caja de Ahorros de Mataró, a Caja Laietana. De la referència genuïna a la ciutat que l’havia vist néixer al gentilici – de ressons arqueològics - dels primers habitants de la zona del Maresme i el Barcelonès. Fins ara teníem Caixes de Tarragona, Girona, Manresa, Terrassa, Sabadell, Manlleu i el Penedès, però no una Caixa de Mataró.

Potser el nom no fa la cosa, però el manteniment d’un nom denota una força, un caràcter. Avui, se’ns diu que es mantindrà el nom de Caixa Laietana i que aquesta serà la marca del grup a les comarques de Girona i Barcelona (excepte la capital). Segurament també se’ns dirà que es mantindrà la seu i l’obra social... fins quan? No em costa d’imaginar un dia, més proper o més llunyà, en que necessitats econòmiques i crides a l’eficiència i l’eficàcia faran unificar el grup i fer-lo voltar tot sobre un mateix nom i una mateixa direcció forta i centralitzada.

Potser un futur sense una entitat singular amb el seu centre de decisió a Mataró, diluïda en un magma madrilenyo-castellà tan llunyà, és símptoma d’un cofoisme, una manca d’ambició i un perill, en definitiva, d’evaporació en un garbuix informe que amenaça la nostra ciutat. De moment, el tancament – més o menys metafòric de la nostra caixa – no augura res de bo.

Publicat originalment a Mataró Notícies, web dels serveis informatius de Ràdio Mataró.

Anar a "marc" (Article publicat a Valors)

En el moment d’escriure aquest article encara no hi he anat. Potser hi aniré quan faci més dia que tinc calor, o quan pugui creure que l’aigua no és gelada. Però ja n’hi ha molts que hi han baixat. Segur que en d’altres pobles ja reben cues de visitants de diumenge, i alguns delaten amb la seva morenor, força estona torrant-se al sol. Però jo encara no he anat a “marc”, dit a la manera de Mataró, pronunciant una c després l’erra de mar. I no en diem anar a la platja o anar a banyar-nos. Ens referim al mar. Perquè una platja sense mar no seria res tan diferent de asseure’s a prendre el sol a una clariana o una plana d’una vall.

La platja té quelcom d’especial. I sobretot per aquells que hi hem nascut a prop. Sabem que hi és. Ens agrada pregonar la sort que tenim de viure al seu costat, però sovint o no li fem cap cas o no hi anem mai. Si hi anem, però, ho fem de forma displicent, aparentant rutina i allunyant-nos desdenyosament del visitant ocasional, pel qui baixar a la platja és motiu de festa.

Desitgem el sol, però no hi anem si es veu un núvol a l’horitzó. Som exigents, i de seguida perdem l’alegria d’anar-hi amb els amics, en colla, fent xivarri i jugant a l’aigua a fer el mil homes. No se’ns acudiria anar-hi a ple sol, ni posar la tovallola arran d’un ramat de criatures. Tot i els inconvenients i el fals disgust que en pot provocar, a la gent de prop del mar ens agrada acostar-nos-hi: passejar arran d’aigua, deixar que el sol ens cremi, aguantar tota la força de la calor fins que no podem més i ens submergim a l’aigua, per alliberar-nos...

I ara, quan hi anem, tot just quan comença l’estiu, busquem horaris estranys, llocs arrecerats i lectures darrere les que amagar-nos, com si volguéssim aparentar que el plaer d’anar a “marc”, d’anar al mar, no el vivim i el sentit, no el necessitem com un plaer.

Diumenge votaré a Agustí Benedito

Vinc d’una família barcelonista de tota la vida, de Lateral i entrepà. Sentimental i emotiva. Que viu anar al futbol com una festa i ha viscut tots els avatars de la nostra historia. Gent que ha anat a l’Estadi en totes èpoques, al costat de la colla de sempre, i que és conscient que forma part d’un sentiment i un equip tan fa 50 anys com ara. L’any 1978 el meu avi va voler votar a Víctor Sagi, rei de la publicitat i qui segons tots els pronòstics era el candidat amb millors opcions davant d’Ariño i Núñez. Els rumors van dir que el constructor havia amenaçat amb dossiers sobre faldilles i mals negocis ... fos com fos, va guanyar les eleccions i va marcar vint anys i escaig de vida barcelonista amb un estil entre tribuna i anestèsia. A casa, sempre vam ser fidels al Barça però mai vam considerar-nos còmplices del president. Va guanyar títols però va tallar amb la tradició històrica del club introduint als despatxos l’al·lèrgia als pols del país, l’allunyament a qualsevol consideració del Barça com més que un club. Després d’uns anys funestos, a les eleccions del 2003, les nostres preferències eren per a Bassat – oponent a Gaspart tres anys abans - però en campanya vam descobrir la candidatura que encapçalava Joan Laporta, amb un grup de joves que van fer-se famosos per l’ús del powerpoint i el “cercle virtuós”. Oposats al passat i plens d’idees pel club, parlaven clar i tenien molta empenta. Aquells van ser els nostres candidats. I per primera vegada va guanyar el nostre candidat.

No cal dir que els èxits esportius han estat els millors de la història, així com la projecció catalanista del club, la reubicació del club com a estendard de país i la recuperació de l’orgull de pertànyer al Futbol Club Barcelona. No ens vam equivocar. A pesar de sortides de to i episodis en que molts no es van reconèixer, períodes que potser no haguessin calgut i coquetejos amb països que no voldríem ni recordar. I no cal dir que el passat ha quedat tan enrere que avui, a les eleccions presidencials al Barça, no hi ha cap candidat que no tingui a veure amb la candidatura laportista del 2003.

Em toca votar i tinc clar que votaré a Agustí Benedito. És el candidat que més em recorda als barcelonistes que he conegut tota la meva vida. És el que més s’assembla a aquest barcelonisme sentimental i apassionat, d’anar a l’Estadi comentant l’alineació i sortint-ne encara embadalit amb el partit. Tan barcelonista, i amb les coses tan clares, com qualsevol dels socis que s’asseuen al meu costat a la primera graderia de Lateral, com els successius companys amb els que he parlat de jugadors i equips, com el barcelonisme familiar. El que més em recorda aquest esperit inconformista i ple d’il·lusió que ens va seduir fa set anys. He anat seguint la seva campanya: els hi ha costat però hi són i quan ha pogut començar a explicar-se, molts s’han adonat que en aquesta campanya no hi ha dos candidats. S’han adonat que Benedito no és només un vot útil, sinó un vot d’il·lusió, confiança i reflex de milers i milers de socis, d’afeccionats, que no poden sentir-se propers a les baralles de club de tennis, a les sofisticacions dels acostumats a Tribuna i que no se senten còmodes parlant allunyats dels assessors. En una campanya que no es pot parlar de futbol – l’èxit fa intocable aquest apartat – només es pot parlar de caràcters i tarannàs. I m’agrada el d’en Benedito i la seva gent. Clar, fresc, amb ganes. Diumenge votaré Agustí Benedito.